dimecres, 6 d’agost del 2008

dimarts, 29 de juliol del 2008

OPINIÓ PERSONAL DE CAMÍ DE SIRGA I DEL CURS DE CATALÀ BLOGS

He de confessar, que quan per Sant Jordi del 2007 em varen regalar el llibre, el vaig començar a llegir amb molt d'entusiasme, però el vaig haver de deixar... Ja que no entenia res de res i la lectura se'm feia molt dura.

Quan vaig fer la inscripció del curs a l'Escola de la Dona, em vaig inscriure a un nou curs “Català blocs” el curs pintava molt interessant. Professora de Català M. Dolors Vinyoles, professor d'informàtica Oriol Mascareñas.

Quan em vaig adonar d'on m'havia ficat ...ai...ai...déu meu! quin enrenou pel meu cervell, que m'anava dient...on t'has ficat xiqueta, si tu de català no en saps pas massa i d'informàtica menys!!

Arriba el primer dia de classe i els professors ens presenten el curs. Per cert molt interessant.

La Dolors ens presenta el llibre que treballarem, i... em trobo la gran sorpresa que és “Camí de sirga” Uf...i com me'n sortiré, m'anava repetint, estava ben espantada. M'ho vaig agafar amb molt d'interès i esforç de superació per entendre tot el que em venia a sobre.

He de dir, que amb més d'una ocasió, no m'han faltat ganes de tirar la tovallola. Però... què ha passat? Doncs, que m'he trobat amb uns professors excel·lents que saben entendre molt bé el dia que el teu estat d'ànim flaqueja.

Ha sigut una experiència fantàstica !

Això de llegir cada setmana un capítol, contestar les preguntes que la Dolors ens donava escrites i expressar-ho el bloc, que l'Oriol amb tanta cura i paciència ens ha ensenyat. He anat observant al llarg del curs la visió que cada alumna té, la manera amb què treballàvem el llibre, les classes i ho expressàvem en el bloc. Què curiós tants alumnes ... tantes maneres de treballar i expressar el llibre!

Gràcies a aquest seguiment, he anat entrant i estimant la lectura de Jesús Moncada.

No estic molt segura si he aconseguit captar tot el que Jesús Moncada ens vol transmetre amb tanta saviesa

Per donar les gràcies a tot el que aquest curs ha significat per a mi, la meva idea es fer-vos arribar un tast de tot el que hem anat fent durant el curs.
El bé que ens ho em passat, les companyes tant meravelloses que he conegut, sense oblidar-me del vell company Pere, gràcies Pere per ser com ets i no tenir mai un NO... sempre que es proposa algun extra, tu sempre disposat... Així que, sense presa he fet el que l'Oriol amb tanta paciència ens ha ensenyat
També, valorant...i molt, el treball de la professora M. Dolors, que amb tanta cura i carinyo ha aconseguit que el "Camí de sirga" fos de més bon caminar.

Així que com no podia ser d'altra manera, he fet la meva última tasca d'aquest curs.

Fins aviat!

Maria Castro Castro

Les Verges Màrtirs





divendres, 4 de juliol del 2008

Epíleg. EXILI SENSE RETORN


Una vegada més, Jesús Moncada, amb la seva excel·lent saviesa, em torna a fer gaudir dels recursos literaris. De fet m'han deixat bocabadada durant tota la lectura de “Camí de sirga”.
A l'epíleg ens confirma allò que és més important per a l’autor i que durant tota la lectura ha anat reflectint:
1. El patiment del poble, dels rius, amb els diferents esdeveniments que al llarg dels anys van succeint.
2. La destrucció i mort del poble i, paral·lelament, l'agonia i l'orgull de la Carlota de Torres.
3. El trasllat del vell Nelson el nou poble i, a la vegada, la mort del vell Neptú.


La Carlota de Torres, amb les parpelles coentes, embotornades, s'entreobririen penosament com dues ferides a mig cicatritzar; les clarors vermelloses de la matinada que encenien l'atmosfera tèbia i estantissa de la cambra tintaren les parpelles.


La Carlota sentia la fiblada al cervell, començava el remolí espantós, l'agonia i la foscor de la mort
“La llavor horripilant era cada vegada una mica més grossa” li venien el pensament totes aquelles coses que no havia fet bé i tot el que ja era mort, ella es resistia a acceptar-ho. El seu orgull podia molt més que l'agonia. Aixecant-se del llit, aguantant-se per les parets, fa un recorregut per tot allò que ella havia prohibit. Preguntava... sense obtenir-ne resposta...¿qui ha ordenat tot aquest daltabaix? ¿què significa aquest desastre? ¿qui estava buidant el casal?.
Anava cridant a tothom sense obtenir-ne cap resposta. Una basca i la llavor a punt d'esclatar l’anava conduint a la foscor, començà a rodar-li el cap i la llavor esclatà, la foscor cobrí totes les visions, s’enfrontava a la mort. Provà de cridar de nou , ningú acudí, caient definitivament al pou tenebrós de la mort.
La Carlota Torres, mor enmig de la vila deserta, on sols els animalons resten a la vila vella presenciant el seu sepeli.


Pel damunt les tàpies del fossar, els xiprers començaven a despendre les primeres ombres de l'ocàs contra un cel moradenc. El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta la població nova a la qual havia de mudar-se l'endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s'adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn.


El vell Nelson s'adonà que navegava silenciosament cap a l'oblit. Una pluja violenta es despenjà damunt la vila demolida i deserta, destrossant tot allò que trobava pel camí, trencà les amarres podrides del cementiri dels llaüts. L'Ebre furiós va arrasar-ho tot. El Verge del Carme va quedar esclat davant de L'Illa dels Tretze Sants. Quan el riu es calmà i deixà veure les restes ningú el va reconèixer. La rabior de la riada havia esborrat per sempre més les lletres del seu tercer nom. EL VELL NEPTÚ.



TANKAS


Dues ferides
a parpelles tenies,
molt embotides,
coentes, que amb penes
mai cicatritzarien.

Les vermelloses
clarors de matinada
que ja encenien
d'atmosfera la cambra,
tintaren tes pupil·les.


Carlota Torres.
Vas veure la Carmela
ben reflectida,
tu del cervell la boira
intentes esbandir-la.

Amb l'agonia
damunt, encara penses
com dominar-ho,
l'orgull no t’ empassaves,
patrimoni salvaves.

Ben despullada,
en paret et recolzes
esgarrifança
per l'esquena et baixava
de la mort no et salvaves


L'Empremta trobes
a la flor d'un blau pàl·lid,
la gent remota,
que amb grans caixes guardaven
records, quadres, vaixelles...

I de les golfes
el quadre de les falses
màrtirs, el baixen
en el despatx del pare
queda, voluntat teva!


Tot, empaqueten!
na Bàrbara patrona
és dels minaires,
porcellanes de l'oncle,
de l'heroi les pistoles.

El cap et roda,
la llavor ja esclatava
i en la penombra
t'endinsaves, cridaves
ningú no acudiria.


Quan el vell Nelson
veu, les primeres ombres
de l'ocàs, contra
un cel morat, contempla,
la població nova!


Verge del Carme
quan el rabiós Ebre,
davant de l'Illa
dels Tretze Sants t'encalla.
El tercer nom t'esborra


I, doncs...què en queda
del vell Neptú, discursos,
música bella
dies esplendorosos.
...Gran carcassa de fusta!


dimarts, 27 de maig del 2008

La Garbinada negra. Capítol VI, 3a i 4a part






Les despulles de L'Ildefons Albaida, l'infortunat soldat de la República, propietari en vida dels ossos de la
capsa, aparegueren entre unes mates de de savina, l'any 1938, vora un bancal d'oliveres dels pares de la Susanna Castells.

Les despulles de l'Ildefons , van passar oblidades per
sempre. Primer el bancal d'oliveres , després a les golfes i per fi sota les runes d'un edifici abandonat.
Mai van tenir resposta les cartes enviades per la Susanna. També havia mort la seva família?
La solució, a on deixar les restes de l'Ildefons li va donar l'Honorat deixar-lo sota les runes. Així no va causar problemes a ningú.

Una multa imposada a l'Honorat i la Susanna Castells, pels fets, considerant que atenta-ven contra la salud pública, ni el ridícul del sergent, talòs,bigotut, espès i formalista, ni la història de la Susanna van tenir ressò,tampoc la presencia al jutjat de la Carmela reclamant l'ajut del farmacèutic, per uns medicaments urgents que necessitava el metge per la senyora Carlota de Torres, degut a un atac molt greu que a cavava de patir. Res de tot això va distreure els vilatans, molt instal·lats a la vila i avocats amb cos i ànima al futur. L'esquelet polsegós de l'Ildefons, el qual el seu crani no podia acabar d'esmorteir els clamors de la batalla, és quedarien a l'altra banda de la frontera, abandonant el passat entre les runes per ser barrejat amb la pols de la vila morta.











TANKAS

Jesús Moncada,
a la guerra ens situes
que, dessolades
les terres i aigües queden
esquelets, pols i penes...

L'apotecari,
quan el sergent pregunta,
I, sol anàveu?
dúieu alguna cosa?
Sí... l'escalet dins, capsa.

Entra, Susanna
esverada, el veure
la calavera,
que ella tant bé guardava,
a les mans del bigotis.

Castells recollia
els ossos dins la capsa,
els guardaria
amb cura a dalt les golfes
propietària, n'era.

d'aquella capsa
Susanna no volia
per res, desprendre's.
l'Honorat s'encarrega
d'enterrar les despulles.

Quan la Carmela
del atac anuncia,
molt greu estava,
l'Honorat necessita.
Ai, ai... pobra Carlota.

L'últim capítol
només queda l'epíleg
"Camí de sirga"
quant amb esforç jo llegia
gust i plaer sentia.

Els Mequinensans/es cumpleixen la promesa. Ens visiten a Barcelona !!!

dimecres, 14 de maig del 2008

La Garbinada negra. Capítol V













La mirada infinita, perduda en el tems, evocant els temps gloriosos, en que la Sra Carlota feia i desfeia. Ara amb la mateixa intencionalitat, però amb diferent realitat. Com qui no vol acceptar el present que li toca viure, ella continua aferrada a un passat que ja no existeix...

Només els dits clavats en el domàs vermell dels braços del sillon manifestaven l'agitació interior que la trasbalsava. Ella sentada sota el retrat del seu pare (potser buscant protecció) i ordenant a les minyones que ho posessin tot al punt per la festa del natalici de la senyora, preparar la plata, la cristalleria fina, les millors estovalles ...tot plegat una bogeria un disbarat. El seu estat neguitós li feia dir ...No vénen...¿Quina hora és, Carmela?-Dos quarts de quatre, senyora.





RECULL DE TANKAS. Capítol V




dijous, 8 de maig del 2008

La Garbinada negra. Capítol IV

El Nelson. Evocava el darrer viatge. N’havia tingut el pressentiment als molls de Faió – poble al qual esperava un final sobtat i tràgic sota les aigües, al contrari de la ruïna lenta de la vila --, on el Verge del Carme acabava d’atracar de pujada a Tortosa per donar un descans a la tripulació i on va assabentar-se de la mort de la vídua Salleres. Es tancà a la cambra de la nau. Cargolat sobre el marfegó, intentà pair el disgust. Els fantasmes poblaven l’estretor de la cambra reescalfada pel sol d’agost que cremava la nau. El xivarri del moll venia d’un món llunyà. El temps li ballava en el cervell com una baldufa, deixava anar visions fugisseres: la primera visita amb la vídua, els viatges del contraban, l’explosió del Polifem, la tornada desprès de la guerra...













TANKAS


Promeses fetes

que la vídua et feia,

que sense feina

mai no t’hi quedaries,

més, poc et duraria.


I, pressenties,

n'és, el darrer viatge,

quan a Faió amarres...

Final tràgic del poble,

sota les aigües queda.


Verge del Carme,

que pujant de Tortosa

descans els dones...

De la mort t’assabentes,

la vídua Salleres.


Quan, pair volies,

a la cambra et tanques

cargolat sobre

el marfegó estaves,

recordant la Malena.


Temps...que ballaven

pel cervell com baldufes,

que, fugisseres

visions i aviaven.

Pels records passejaven.



DESFULLANT LA MARGARITA DEL PASSAT






La passejada pel bosc que aquests dies he fet per les terres que vaig néixer i créixer, me'n fet desfullar el cervell com la margarita que desfullava en els meus temps.

Deixant anar els pètals dels records, asseguda en un pedruscall me conviden a reflexionar. Els records em fan retrocedir 50 anys:

Els temps de les feines dures del pagès, que anaven des de principis de maig fins a mitjans d'octubre

Érem canalla de 6 i 7 anys. Quant la mama ens esperava a la sortida de costura per que portéssim el dinar els treballadors del tros. Ens tenia preparada l'olleta d'alumini amb una nansa i tapada amb carmanyola, contenia 1r i 2n plat del dinar i ben calent. L'hora d'arribada el tros era a la campana de la una.

Però els colors i animalons de la natura ens convidaven a jugar, fins el punt de perdre la noció del tems. Quan sentíem tocar la campana ens posàvem a corre pensant que arribàvem tard, i .tant!!! que arribàvem tard... com que tocaven la campana de les tres, l'hora de tornar a treballar. el papa ben enfadat ens venia a rebre , i...la que ens esperava... a treballar el seu costat i sense respirar.

En aquells moments poc ens importava...però les dues hores que jugàvem gaudint de la mare naturalesa, no ens les treia ningú.

Ens encantava collir les flors d'espernallac fer-nos un anell de princesa, desfullar les margarites pensant amb un desig si...no...si...no... la flor del conillets amb aquells colors grocs i liles tant vius els fèiem parlar...quanta imaginació innocent...

Ah! i sense oblidar que en lloc veiem el perill; doncs també ens posàvem amb els animalons, que en aquells temps eren molts: els escorpits que aixecàvem les pedres i amb una sarment els fèiem enrabiar, ( la padrina sempre ens deia “a la picada de l'escorpit quant te n'adones no te'n pots sortir”) també l'escurçó “ A la picada de l'escurçó no hi es a temps ni el metge ni el rector”. Però nosaltres no escoltàvem dels perills.

Les orenetes que a punta de primavera omplien els seus nius, els plegamans que ens plantava cara , el llagost que ens botava pel damunt, les garses que ens creuaven pel restoll, els conills i les llebres que sortien del mig del sembrat, les perdius que aixecaven el vol, les papallones que ni havien de tots els color, els pardalets, la put put, el rossinyol que em els seus cants ens feien gaudir de la caminada i calorada del temps.

Amb el cervell envoltat pels records, reacciono i em dono compte que de tot això, al segle XXI, que en queda?

La malesa de la naturalesa ens mostra un paisatge amarronat, negrós sense color les poques coses que floreixen ho fan amb el color trits i la flor petita, papallones no se'n veuen i tantes coses de les que he esmentat no volten pel seu ambient.
Qui son els culpables d'aquesta malesa? Per què la natura no és revela i torna a ser com abans?



dijous, 24 d’abril del 2008

La Garbinada negra. Capítol III


Les xerrameques del Saló (2a part pregunta 5)


La Teresa Solanes va dir que haurien de anar a parlar amb el Sr Cardenal, a veure si hi podia fer alguna cossa.


La Nàsia Palau contestà que sí ja que ella havia donat molts duros per la teulada de l'Església.


La Cinta Ribera, parenta d'un capità de la guàrdia civil deia que hi estava d'acord, movent el cap de dalt a baix.


La Pepita Nicolau, cunyada del Sr Alcalde deia que l'hi explicaria tot a la trobada familiar del diumenge


La Feliça D'albera, germana de l'Estafania, sempre deia que el millor que podien fer era no deixar-los participar de les festes del poble.

( 2a part pregunta 8)
Les cotorres deien:


- l'Estefania d'Albera deia "era un cavaller de cap a peus"
- La Teresa Solanes comentava "era un mascle encisador"
- La Nàcia Palau puntualitzava "un general d'intendència"
- La Isodora Rubió sospirava en un "Rodolfo Valentino"

TANKAS

La pols negrosa
del saló de les Verges.
Que la terrada,
de la destrucció primera,
la Teresa neteja


L'Apotecari
que detingut el porten,

per la cinquena...
cap a la Plaça d'Armes
exclamà la Teresa


Vella serventa
amb agrors evocava,
maleït dia
que els camions arriben,
els carnavals s'aturen


Aigües de l'Ebre
tèrboles, enrogides
de la crescuda.
Carlota II et lliguen
i, que la mort, t'hi espera


Sr Jaume Torres
eximit de defectes
per la Carlota.
No salva ni la crisi
del lignit que perilla


És un Adonis,
diu la filla Carlota.
Un joiós mascle,
murmura la Teresa.
Valentino !...diu, l'altra!


dimarts, 22 d’abril del 2008

DIADA DE SANT JORDI


La nostra versió de la llegenda diu que Sant Jordi va
defensar la donzella, filla del rei de Montblanc, de morir a mans del drac, matant aquest a una de les portes d’entrada de la ciutat, en escoltar l’historia l’Emperador romà feu cridar el seu soldat, i aquest en explicar-li que va acudir per una revelació de Déu, aquest el feu matar.
D’històries de cavallers que salven a donzelles de morir a les mans de dracs n’hi ha des de 3.000 anys abans de Crist, però la iconografia actual prové de l’antic Egipte, una prova son la multitud d’imatges del Déu Horus matant amb una llança un cocodril que simbolitza el Déu de les tenebres a semblança de la imatge que ara coneixem de Sant Jordi.

L’historia sestén per tot Europa, fins al punt de convertir-se amb patró de multitud de països, com Anglaterra, Portugal, Rússia, Suècia, Grècia, Bulgària…, i per descomptat Catalunya, les caravel·les que van descobrir Amèrica portaven la bandera de Sant Jordi com a estàndard, una de les claus de l’arrelament català, és l’adopció com a patro per part de la companyia dels Almogàvers, l’exercit comandat per l’ex-templer Roger de Flor, i que va ser el millor exercit de l’època.

I llavors d’on ve la tradició del llibre i la rosa? Dons, almenys des del segle XV és celebrava el dia de Sant Jordi una fira de roses, anomenada la fira dels enamorats, i les dones que assistien a actes a la generalitat se’ls en regala una, i el regalar un llibre es una iniciativa del 1926 de l’escriptor Vic
ent Clavel a nivell estatal, però que només va arrelar a Catalunya


Dites de Sant Jordi


  • Si plou per Sant jordi, ni prunes ni ordi.

  • Si plou per Sant Jordi les cireres en orris.

  • Pluja per Sant Jordi i per Sant Marc, porrons i barrals trencats.

  • Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres.

  • Per Sant Jordi l'espiga a l'ordi.

  • No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi estat.

  • Sant Jordi arribat surt la cuca del forat.



UNA ROSA

Sant Jordi, santa diada
del passat i l’avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreeixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!

Maria Antònia Salvà

........................

PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent,
així l’espurna de mimosa al vent
la teva vida, sota el firmament.

Joan Salvat-Papasseit
……………………………


LA PREGARIA

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.

Salvador Espriu

.............................

LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)

A la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n’he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d’esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.

Jacint Verdaguer
……………………………….


dimecres, 16 d’abril del 2008

Pantans de Mequinensa i Riba-roja

Vista general dels pentans.


















Pantà de Riba-roja.




































Pantà de Mequinensa.

REVOLTA DE L'ASPIRINA; capítol I

L'Honorat atiburrat de Rom fa un discurs sobre les virtuts de l'aspirina en el tractament contra el reuma.
El confident de la guàrdia civil es pense que son consignes contra el regim de franquista i el detenen per fer un discurs sense permís del governador civil.


L
’àcid acetilsalicílic de Felix Hoffmann es va patentar el 23 de gener de 1899 amb el nom comercial d’Aspirina®. La "A" del procés d’acetilació de l’àcid salicílic; "spir" d’un dels seus orígens vegetals, la Spirea Ulmaria, i "ina" com a sufix de moda entre els productes químics de l’època. Les primeres indicacions de l’Aspirina® són les d’un medicament contra la febre, el dolor i les afeccions reumàtiques. En els seus inicis, es va comercialitzar en forma de pols per a disoldre en aigua, però ben aviat, el 1901, es comprimí l’àcid acetilsalicílic en midó, i l’Aspirina® es venia a les farmàcies en forma de comprimits de 5 g. En poc temps, l’Aspirina® va obtenir un reconeixement mundial, i es va comercialitzar en molts països, entre aquests Espanya. En el nostre país, es va fer enormement coneguda coincidint amb la pandèmia de grip de l’any 1918-1919, que va produir unes 40.000 morts, i davant la qual es va utilitzar l’aspirina per a millorar la sintomatologia d’aquesta infecció vírica.

El 21 de juliol de 1969, a les 03:56 hores, l’astronauta nord-americà Neil Armstrong va ser el primer home an posar un peu sobre la Lluna i va afirmar que "és un petit pas per a l’home, però un gran salt per a la humanitat". La petita farmaciola de l’Apollo XI només contenia cinc elements i un d’aquests era l’Aspirina®, per tal d’alleugerir els dolors musculars i el mal de cap que patien els astronautes com a conseqüència de la fatiga, manca de son i immovilitat, i per l’absència de gravetat durant els vols espacials en un habitacle tan estret. El Dr. Charles Berry, director mèdic dels vols tripulats de la NASA, va afirmar que "l’Aspirina® és un medicament model per a l’eternitat".


Bayer i Aspirina a Catalunya










Veient la gran
importància
que havia adquirit
Catalunya com a centre industrial, i molt especialment dins del món tèxtil, Bayer va decidir crear el 1884 a Barcelona la primera representació comercial de colorants, Matthis y Cía., per a la distribució i venda a través de les farmàcies dels productes fabricats a Alemanya.
Durant la dècada dels anys vint van començar a fabricar-se a Catalunya les populars pastilles d’Aspirina
®. El Director-Garant d’aquells moments, el farmacèutic D. Cristóbal Sarrias Cano, tenia una farmàcia a la Plaça Regomir de Barcelona, que encara existeix actualment, i a la qual subministrava la matèria primera procedent d’Alemanya, en barrils de fusta amb l’interior metàl·lic, tancats hermèticament. Els barrils contenien pastilles de 3 cm de diàmetre que després de ser triturades al soterranide la farmàcia i barrejades amb l’excipient
permetien obtenir les tauletes d’Aspirina
® i es procedia a envasar-les en sobres d’un i dos comprimits, a la rebotiga de la farmàcia.



ÉS MIRACULOSA L'AIGUA DEL CARME ?



l'Estefania Albera bevia aigua del Carme . Era una manera dissimulada de veure alcohol. En aquells tems s'utilitzava com a remei pel mareig, pel mal de panxa...Per moltes dones era el seu matapenes i passaven de l'ampolla de l'aigua a la bota de vi del celler. Iniciant-se així al alcohol.

Quarta part : LA GARBINADA NEGRA- Capítol I

JESÚS MONCADA I ELS CAFÈS DE LA VILA

Ell agafava el solatge de la història rondant pels cafès. l'importava ben poc el joc de cartes ; però s'interessava molt per les converses dels vell jugadors, que es reunien allí per passar la tarda i fer la partideta. El Jesús no veia les cartes, però si parava l'orella, que anava enfilant capa la seva memòria, el vell solatge de la història.
Gràcies el mal de queixal de l'Eduard Forques, company de joc del Nelson que el va convidar a que fos la seva parella de joc. Ell accepta . Això vol dir que sabia perfectament com s'hi jugava.

Segons mossèn Tronxo, gran botifarrer, el joc va així:

S'hi juga per parelles (2 x 2).
Es reparteixen 12 cartes per jugador. el qui les dóna fa trufo del pal que te més cartes, orus, copes, espases i bastos.
Tira la carta el primer jugador de la dreta del que fa trunfo, és obligat pujar la carta tirada i si no se'n té es falla ( voldir que ha de tirar trunfo). El trunfo guanya sempre... així fins acabar la partida.

Punts de valor de les cartes:
9 (la manilla) 5 punts
1 (l'as) 4 punts
12 (rei) 3 punts
11 (cavall) 2 punts
10 (sota) 1 punt... Sort ! i que guanyi el millor

Aquest vídeo està dedicat a Jesús Moncada, mentre tefenejave pels cafès, parant l'orella dels vells vilatans per anar-la cortín d'Història, d'el poble que va néixer, el va estimar i el va veure creixi, no tant sols com a persona sinó també, com un gran escriptor de la literatura. Gràcies Jesús pels regals literàris que ens és deixat. Una gran riquesa.

LA MÚSICA LA FET EL FILL D'UNA ALUMNA DE L'ESCOLA: PRECIOSA, GRÀCIES TAMBÉ A TU MARTÍ MARIMON AGUADÉ!!!


dimecres, 9 d’abril del 2008

3a. part de Cendra de Calendari. Capítol VI

EL GOS RABIÓS ESPANTA LA MULTITUD












M'agrada molt la intencionalitat en què Jesús Moncada descriu "l'estampida" que és produeix al dol que acompanya l'enterrament del Sr Jaume Torres.
Al crit de "és un gos rabiós" l'autor mou a la multitud d'una forma molt divertida. Així tenim: les tripulacions dels llaüts a les botigues. els que s'atrinxeren a la sagristia. la dona de l'Estanislau s'amaga a la trona ...
Però el que trobo amb més enginy és on fa que s'amaguin: les autoritats, els polítics, el capellà... podríem dir les forces vives del poble, a la garjola ! La Sra Isidora s'amaga el confessionari, on segons les males llengües se les feia amb el capellà; on es podia amagar millor? així ja queda tot perdonat ! Qui tenia les claus del magatzem de l'Ajuntament? on si van trobar les finísimes calces... l'alcalde, l'agutzil...ves a saber !
I, acabo amb el taüt del Sr Jaume Torres que va ser atropellat pel bombo de l'orquestra. Qui ho podia fer millor !

dissabte, 5 d’abril del 2008

FELICITATS ORIOL!!! de la teva companya i alumne@s blocaires

Què Oriol... et pensaves que ens havíem oblidat del teu Sant ?
Doncs ja veus que no... Aquí se li passa pel cap celebrar el Sant estant de vacances!!!



dijous, 3 d’abril del 2008

... A la Malena

Per la companya Maria Dolors Figueres “la Malena”


Uff.. Senyora quin llistó més alt que m'estàs posant. No se pas com dir-te tot el que m'agradaria.

Saps, quan llegeixo els teus escrits em quedo bocabadada, agafo el llapis per escriure't i ... com començo??? ... així mi puc passar una bona estona fins que em dic, mira Maria surti com surti endavant!!!


Per mi , tu tens la gran virtut de fer aquests escrits tan ben fets, a mi em van donar la virtut del treball dur i la cuina.

Així com anava creixent a més de totes les tasques (que ja us vaig explicar al vídeo de la memòria del passat) l'altra, era cuinar per una gran família.

A casa meva sempre hi ha hagut el negoci familiar ( una carnisseria) , el treball del tros i dels animals, sent jo la tercera de set germans.

En aquell moment a taula ens ajuntàvem tres generacions més alguns jornalers. Un dels moments amb més enrenou era la Festa Major del poble. En aquestes dates a casa fèiem tres torns per a menjar.

Acudien tots els familiars de fora vila a la festa, que no eren pocs!!! i qui cuinava? ... la Maria.


Jo deuria tenir uns 10-11 anys. La mama em deia: filla i que farem tots aquests dies per a menjar?. Jo li contestava: mama no us preocupeu que jo me'n encarrego.

Anava al corral on hi teníem tot el bestiar i allí, tota sola, feia de les meves ... agafa una dotzena de pollastres, una de conills i una d'ànecs .... ja et pots imaginar el seu destí!!

Me'n tornava a casa i començava a distribuir: això per rostir, l'altre per canelons .... i així m'anava fent el menú de cada dia.

També feia les postres, no unes qualsevol ... eren les de la Festa Major així que a cuinar orelletes, crema, flam d'ou, mató .... a casa també teníem vaques.

Quina llet ... amb aquesta el mató es quallava a la primera ... quins sabors que em venen ara mateix al cap!!

Ahhh i el més important de tot era quan el padrí Salvador tenia un compromís, era sagrat, aquell dia a taula més que mai no hi podia faltar de res. Com a extra feia el que avui es coneix amb el nom de canapès, en aquells temps era el millor aperitiu que podia oferir.


Des de ben petita sempre he cuinat per molta gent ... fixa't tu quina gràcia... sense saber-ho estava fent el que seria el meu ofici, la meva gran passió.


Així que ja veus ara m'estic esforçant per entrar en aquest món tant fascinant com és la lectura i l'escriptura. Em costa, però gràcies a les classes de l'escola i l'ajuda familiar, que no em deixen defallir, aquí estic!!!


Espero que gaudeixis dels vídeos i t'imaginis el fantàstic viatge que vam fer. Pregunta-li a la Francina ...Et vaig trobar a faltar !

dimecres, 2 d’abril del 2008

Visita Cultural a Mequinensa



AGRAÏMENT A LES AUTORITATS, DONES I EL POBLE DE MEQUINENSA:


Sens dubte les expectatives de Mequinensa es van complir i amb escreix ... En cap moment se’m va passar pel cap de dubtar en el fantàstic dia que passaríem el divendres dia 28.

Comença el dia i puntual com un clau tothom a l’autocar, tot preparat minuciosament.

Com sempre, pels professors tant fantàstics que tenim “Maria Dolors Vinyoles i Oriol Mascareñas” la organització implacable.

Ho esperava ansiosa, com un nen que la nit abans de marxar de colònies amb l’escola no pot dormir d’emoció, esperant que la nit passi ràpid per pujar molt de pressa a l’autocar i arribar, encara més ràpid, ja al lloc!! ( pot ben ser l'emoció que sentia, doncs que de petita no ho havia pogut fer mai)

Així va ser, però un cop més la realitat ha superat les meves expectatives ... vam arribar ... i quina arribada.... totes les autoritats, l'Alcaldessa Magda Godia,la Regidora de Cultura Lourdes Ibarz.. la germana del Jesús, Rosa Maria Moncada, la cosina i les dones del grup de Lectura de l'Associació “La Dona” de Mequinensa ja estaven esperant-nos.

Elles emocionades per la feina que fem amb “Camí de sirga” i jo no donant crèdit a la riquesa literària que elles tenen, algunes varen dir que se l'havien llegit dos i tres vegades. Les ganes que estant posant en recuperar aquesta memòria històrica, les vivences en primera persona de les dones que desinteressadament ens van voler explicar i ensenyar amb fotografies de l'època. Mil gràcies al testimoni de la “Rosa Maria Moncada”per acceptar la invitació de l'Escola en uns moments tan difícils per ella, una vegada més gràcies Rosa Maria, i a totes les que molt amablement ens varen acompanyar amb aquella emoció i ganes de complir amb nosaltres. No m'agradaria deixar-me a ningú per això només puc dir-vos:

Mil gràcies a totes per haver gaudit amb nosaltres d’aquest dia tant especial !

No m’agradaria acabar sense fer menció a l’emotiu moment que personalment vaig viure. Quan vam posar a l'urna escrits, tankas, pensaments ... per enterrar-los al costat de les cendres del Jesús Moncada. Quina bona pensada ! Quin moment més bonic per guardar-ho al racó de la memòria, no trobeu?
Només em queda dir-vos ... un fins un altre


dijous, 27 de març del 2008

VISIÓ D'UN RECORD


La visió, des de la terrassa de l’apartament de Sant Pol, de sortides i postes de sol, la mar calmada i de vegades enfadada m'ha visualitzat temps passats; època en què la meva vida estava en un moment de molta foscor i on la visió del mar em causava por i angoixa, no podia mirar el mar. Ara passats uns anys, he pogut comprovar que, la mateixa visió i diria que molt més atrevida, em produeix plaer, benestar, ganes de xepullejar l'aigua i sobretot de respirar sense aquelles sensacions tan dures. Puc dir que començo a veure la llum, el mar i respiro l’aire tal i com la sàvia naturalesa me l’ofereix.
Voldria comentar la tristesa que em va causar el primer dia de la primavera. Com cada dia feia la caminada vora al mar, aquest dia vaig agafar la màquina de retratar i volia endinsar-me al bosc per veure i retratar els diferents colors que esclaten, i...quina decepció...! Amunt, amunt buscava arbres i pins, i no em topava més que amb xalets de luxe, amb el terreny privat i tancat,
apartaments típics de la costa, això sí, amb unes flors acolorides impressionants. Vaig preguntar a un senyor: “Hola bon dia! Em podria indicar què haig de fer per endinsar-me al bosc?” La resposta va ser molt seca: “No n’hi ha senyora! hauria de fer força quilòmetres per aconseguir-ho...” “Carai!!!” li contesto. “Quina pena...no?” I esfumant-se el senyor em diu: “ La
vida és així, adéu i que tingui bon dia!”



TANKAS del capítol V

l'Honorat nega.
Que de la pols terrosa
que emblanquina
la Carlota , minyones.
En fos la responsable!


Irrebatibles
proves, que ell els hi dóna,
l'apotecari,

que amb fotos demostra,
i constància queda


Demostrat queda,
el dia dels funerals
d'aniversari,
simbòlica venjança
del Nicanor els Torres


Diners li presta,
que després de la guerra
li feien falta,
més tard s'ho cobraria,
deixant-la sense casa.


Així s'enriqueix
el Torres i els altres
que, mol comú era,
els rics s'aprofitaven
de gent, que no tenien...


El nas arrufa,
quan a Tortosa li diu,
Nelson! Carrega'l
taüt del Jaume Torres
agonitza a la vila


Dolors Albera
que la caixa volia,
del fuster, poble,
que, amb secret portava
l'amor que li tenia


La nit fumosa
que la nau embolcalla
el cel esgaia,
quedant molt ben pintada
damunt la pell de l'Ebre


Neguitós Nelson,
fas tapar amb borrasses,
taüt del Torres,
no pas per protegir-lo
si no és per no veure'l


Aixequen veles,
el llaüt és deslliça
remuntant l'Ebre.
Els bons desitjos deixen
del pixatinters, terra!


Remuga el Nelson,
Mira que ens la jugarem!
No t'amoines!
el Joanet, exclama!
Graell, amb civils parla


Són gent dels maquis,
exiliats de França,
derrotats, Hitler.
Contra la dictadura
del Franquisme i lluiten

I, els tricornis,
de posta de sol, l'alba,
ho prohibien,
d'una banda cap a l'altra...
als navegants de l'Ebre


Aixopluc troben
la gent de masos, mines.
Desprès, anaven
i denunciaven per,
totes les amenaces


Fuig l'anarquista
amb el Verge del Carme
Nelson el troba
que, el secret li guarda
i la frontera passa


Arribe'l Nelson,
als molls silenciosos,
vila dormida,
sobre el mur de l'Ebre
la carta llegia


dimecres, 26 de març del 2008

EL MAQUIS- Cendra de calendari- Capítol V-



Té l'origen en la resistència francesa contra l'ocupació de França per les tropes d'Hitler. Era un grup armat.
A l'Estat Espanyol és la resistència antifranquista a l'acabar la Guerra Civl. Té el màxim apogeu quan s'allibera França l'any 1944 que permet el pas dels guerrillers cap a Espanya. Van ser un grup actiu fins la dècada dels 50,rebent el suport de la CNT i el PC.
La frontera amb França va permetre que El Maquis Català durés fins els anys seixanta.

dimarts, 18 de març del 2008

El sant de la Mª Dolors

Benvolguts profes i companyes:
Aquest vídeo està fet el dia següent de la celebració, però resulta que me'n vaig anar deu dies a Sant Pol i allí no vaig poder penjar-lo el bloc, ja que ho havia de fer des de la biblioteca i era molt lent, no em va deixar!
Ara que acabo d'arribar a casa és el primer que faig.
Espero que us agradi. L'he fet amb molta il·lusió!
Així podem gaudir-ne tots!!!



dijous, 13 de març del 2008

Cendra de calandari: 3a part, capítol IV


Pregunta 20 de la lliçó - 17

Comenta el contingut dels tres parèntesis que es refereixen al professor de llatí.


Paraules procedents del llatí:

O tempora! O mores!”

Oh temps, oh costums!”

El senat coneix aquests fets (els detalls de la conjuració), el cònsol els veu; i no obstant aquests viu. Sí, viu, i encara més, també ve al senat; pren part en les decisions públiques; assenyala i designa amb els ulls, per a la mort, cadascun dels ací presents. A nosaltres, però, els homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república si evitem la fúria i els dards d'aquest.
Ja fa temps que calia que tu, Catilina, fores portant la mort per ordre del cònsol; que contra tu, es girara aquesta pesta que tu prepares contra nosaltres des de fa temps.


Ad maiorem Dei Gloriam”

La major glòria de Déu”


Amor omnia vincit”

L'amor tot ho vens”


Texs extret de la Wiquipèdia.



El professor de llatí, veritable amor de la rossa lleidatana, diu:
En quin punt amb arribat, quins costums,quina manera de fer...
Perdut en aquell laberint de passions arravatades amb rerafons d'himne nacional, basil de Koch, cartilla de racionament i mercat negre.


TANKAS


Toc de campanes.
Desprès la migdiada,
són els funerals.
Memòria del pare,

que el succés recorda


Saló les Verges
les absències tanquen,
corredors, cambres,
que la vila limiten ,

a la casa deserta


Falta del pare
la Carlota sentia,

solitud, ombres.

La vila s'esgrunava

mentre la destruïen



I a les mines,
el Graells, la Carlota,
la molta feina,
amagaven el pare.

Per interès... moneda!


És medicastre,
cínic, sense escrúpols
Bertran, el metge
col·laborador...Parca,
mort, de L'Hipòlit...firme



Calafateges
i, amb estopa tapes
els llaüts, taules,
posts i vaixells de fusta,
acabant amb la brea


dimecres, 12 de març del 2008

dijous, 6 de març del 2008

Cendra de calandari: capítol III



1a part
comença així:
L'estiu del 1939, l'udol de la sirena, a més de provocar la desbandada de la família Torres i dels seus fidels a la plaça d'armes, va interrompre un discurs del nou administrador de la vídua Salleres...

Enllàs amb el final de la 2a part:
Diu aixó:
Aquell migs dia del 1971, el vell Nelson, en adonar-se que no sonava la sirena, també va intuir, com la Ca
mila, l'aturada definitiva del rellotge del campanar. Lentament, seguint el mur des de l'Ebre al llarg del qual els llaüts es podrien sense eixir a navegar des del començament de la destrucció de la vila, se'n va anar cap a casa. Havent dinat, baixà al Cafè del Moll amb la imatge d'aquella Malena llunyana encara a l'esment. Al carrer de les pedres, el sorprengué el toc de les campanes. Però no marcaven les hores del rellotge parat per sempre: tocaven a morts. Li va estranyar, no tenia notícia de cap traspàs. Fou l'Estanislau Corbera qui el va treure de dubtes anunciant-li, entre els de dos personatges d'importància universal, el vint-i-unè aniversari de defunció del senyor Jaume Torres...

TANKAS




Intuïa el Nelson,
la sirena no sona.
Com la Carmela...
pressenteix, l'aturada
del rellotge. No toca!


El mur seguies
lentament des de l'Ebre
pel llarg de l'aigua
els llaüts es podrien,
navegar no podies








Enllàç de la 1a i 4a part: el comptador del temps i la sirena:

Han passat 32 anys.El comptador del tems s'atura. La sirena no sona.
Això li fa venir a la memòria l'any 39 quan el seu toc li va desbaratar el pla per impressionar a la vídua... (encara que és reconegut pel gos i la minyona ).
I, n'han passat 22 de la mort de Jaume Torres, company de llit, del llit de la vídua. La sirena no sona, però les campanes "toquen a morts".
Encara que, el rellotge estigui parat a Mequinensa, la vida seguix i el comptador del temps no s'atura en el record del Nelson.



TANKAS








Emprenyadíssim,
l'administrador estava
del somriure irònic
que la minyona feia,
de l'actitud, al Nelson
















Flameja l'alba,
el suspicaç tricorni
i és presenten...
quant carregueu la barca,
einam, bossells i saules







Entristit Nelson
quan la gen no et saluda,
al riu ni al poble.
Ignorat pels pagesos
per por quals comprometis

dimarts, 4 de març del 2008

PIXATINTERS



[1537; de pixar i tinter]


m i f desp Dependent d'escriptori o empleat d'un despatx.





..La prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegien amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les "grans realitzacions del règim...

..Despectivam
ent eren anomenats "saltataulells i pixatinters".
La veritat és que, a mesura que agafaven experiència, aquells treballadors de
"coll i corbata"

...
a parar en un camp espanyol, tot passant per Espanya; podia ser que arribés a Anglaterra o a l'Alger i que allí el fiquessin en un despatx de pixatinters. ...


...Ja ho veuràs: comença a retratar
pixatinters, legisladors ganduls i administradors mafietes. Ja m'imagino el gag: tot funcionari que s'assegui a la Poltrona...

... però la resta viuen en un règim pseudo-comunista, on l'escola on portes els teus fills te la trien els pixatinters de l'administració...


dijous, 21 de febrer del 2008

Tercera part: Capitol II







La llum sedosa
amb pinzellades d'ocres,
entre cortines,
que pel finestral entra
severitat evoca












Cinca i Segre.
Taca enlluernadora
entre gleres.
Ardents i blanquinoses,
entren per vora l'Ebre






l'Àguila de la llibertat


D'entre les ruïnes que quedaven de les destroces fetes a la guerra, hi havia un tros de paret on s'hi aguantava una finestra per donar testimoni del seu pas per la mina . On s'hi podia veure la misèria. Era indiferent com estès la finestra ja que era igual ser a dins que a fora.
Un àguila ho contemplava tot des de la gran finestra de la llibertat.






Llum dura, seca
de l'altiplà desèrtic
que pels Monegres
travessen amb calitges
des de la Vall del Cinca






Carlota Torres,
pel Francesc insultada.
Pare gallina,
la porca de la filla,
no l'importa. Sols veure'l !


Sons de la guerra
quant les tropes de Franco
a la vila entren,
sonava la sirena,
cap a dinar! minaires

dilluns, 11 de febrer del 2008

Cendra de calandari: 3a part, capítol I



















Comença així:

El transbordador, que havia deixat d'existir feia quinze anys, va separar-se de la vora dreta i començà a travessar el riu. Mentrestant les aigües es descolorien, l'aire anava perdent la dolçor tardoral d'aquell octubre del 1971. Quant la borda de la nau topà suaument contra l'embarcador de la banda de la vila, des d'on L'Alfons Garrigues servava el timó amb la seva memòria,el paisatge ja havia quedat cobert per la boira gelada de l'hivern del 1939. Ocres i verds de d'Ebre acabaven de convertir-se en un gris brut sobre el qual s'envalisaven lentament les dargues com escates despreses d'un peix gegantí



TANKAS


Alfons Garrigues
que pel riu travessaves
boira gelada.
El teu timó servaves
lentament s'esllissava


Records de l'avi
culpa, la dictadura
et fan minaire,
el Prim de Ribera,
mort abans de la guerra


D'aquells Garrigues
la memòria fosca
gravat ho portes.
Els qui del tren s'esmunyen
remunten a peu l'Ebre


Por, fred i gana
la República morta,
tornen al poble
gen gran, canalla, dones
refugiats de gerra



Memòria del passat




Era per la dècada dels 50. A casa meva hi havia una carnisseria(hi ha). El meu avi era el típic negociant; anava de fira en fira comprant animals. Feia el transport amb el xarret o la tartana segons el temps que fes.





Un dia, el meu avi, va arribar a casa tot entusiasmat, li havien dit que havia sortit al mercat el Citroen furgoneta (ideal pel negoci de la casa). Va enviar al seu fill i un cosí seu a comprar-lo a Madrid -a Barcelona, encara no hi havia arribat -El Dos Cavalls,
M – 325125 – va ser l'admiració de tothom. doncs va ser el primer en arribar el poble.





Per a nosaltres va ser una pesadesa ja que desprès de la jornada a la fàbrica tèxtil, ens donava el temps just per dinar, i ja el teníem a la porta esperant-nos, per continuar les feines del tros: veremar, segar, batre
o la feina que tocava en aquell moment.





TANKAS



Aquells seixanta
les feines eren dures,
mula i carro
pitxot i portadores
veremar el setembre



Faltes d'escola
per complir amb la feina
no importava
primer eren les tasques
del tros i del negoci