Cami de sirga

2008-08-06T19:27:00.000+02:00

OPINIÓ PERSONAL DE CAMÍ DE SIRGA I DEL CURS DE CATALÀ BLOGS

2008-07-29T11:36:00.010+02:00

He de confessar, que quan per Sant Jordi del 2007 em varen regalar el llibre, el vaig començar a llegir amb molt d'entusiasme, però el vaig haver de deixar... Ja que no entenia res de res i la lectura se'm feia molt dura.

Quan vaig fer la inscripció del curs a l'Escola de la Dona, em vaig inscriure a un nou curs “Català blocs” el curs pintava molt interessant. Professora de Català M. Dolors Vinyoles, professor d'informàtica Oriol Mascareñas.

Quan em vaig adonar d'on m'havia ficat ...ai...ai...déu meu! quin enrenou pel meu cervell, que m'anava dient...on t'has ficat xiqueta, si tu de català no en saps pas massa i d'informàtica menys!!

Arriba el primer dia de classe i els professors ens presenten el curs. Per cert molt interessant.

La Dolors ens presenta el llibre que treballarem, i... em trobo la gran sorpresa que és “Camí de sirga” Uf...i com me'n sortiré, m'anava repetint, estava ben espantada. M'ho vaig agafar amb molt d'interès i esforç de superació per entendre tot el que em venia a sobre.

He de dir, que amb més d'una ocasió, no m'han faltat ganes de tirar la tovallola. Però... què ha passat? Doncs, que m'he trobat amb uns professors excel·lents que saben entendre molt bé el dia que el teu estat d'ànim flaqueja.

Ha sigut una experiència fantàstica !

Això de llegir cada setmana un capítol, contestar les preguntes que la Dolors ens donava escrites i expressar-ho el bloc, que l'Oriol amb tanta cura i paciència ens ha ensenyat. He anat observant al llarg del curs la visió que cada alumna té, la manera amb què treballàvem el llibre, les classes i ho expressàvem en el bloc. Què curiós tants alumnes ... tantes maneres de treballar i expressar el llibre!

Gràcies a aquest seguiment, he anat entrant i estimant la lectura de Jesús Moncada.

No estic molt segura si he aconseguit captar tot el que Jesús Moncada ens vol transmetre amb tanta saviesa

Per donar les gràcies a tot el que aquest curs ha significat per a mi, la meva idea es fer-vos arribar un tast de tot el que hem anat fent durant el curs.
El bé que ens ho em passat, les companyes tant meravelloses que he conegut, sense oblidar-me del vell company Pere, gràcies Pere per ser com ets i no tenir mai un NO... sempre que es proposa algun extra, tu sempre disposat... Així que, sense presa he fet el que l'Oriol amb tanta paciència ens ha ensenyat
També, valorant...i molt, el treball de la professora M. Dolors, que amb tanta cura i carinyo ha aconseguit que el "Camí de sirga" fos de més bon caminar.

Així que com no podia ser d'altra manera, he fet la meva última tasca d'aquest curs.

Fins aviat!

Maria Castro Castro

Les Verges Màrtirs

Epíleg. EXILI SENSE RETORN

2008-07-04T18:51:00.009+02:00

Una vegada més, Jesús Moncada, amb la seva excel·lent saviesa, em torna a fer gaudir dels recursos literaris. De fet m'han deixat bocabadada durant tota la lectura de “Camí de sirga”.
A l'epíleg ens confirma allò que és més important per a l’autor i que durant tota la lectura ha anat reflectint:
1. El patiment del poble, dels rius, amb els diferents esdeveniments que al llarg dels anys van succeint.
2. La destrucció i mort del poble i, paral·lelament, l'agonia i l'orgull de la Carlota de Torres.
3. El trasllat del vell Nelson el nou poble i, a la vegada, la mort del vell Neptú.

La Carlota de Torres, amb les parpelles coentes, embotornades, s'entreobririen penosament com dues ferides a mig cicatritzar; les clarors vermelloses de la matinada que encenien l'atmosfera tèbia i estantissa de la cambra tintaren les parpelles.

La Carlota sentia la fiblada al cervell, començava el remolí espantós, l'agonia i la foscor de la mort
“La llavor horripilant era cada vegada una mica més grossa” li venien el pensament totes aquelles coses que no havia fet bé i tot el que ja era mort, ella es resistia a acceptar-ho. El seu orgull podia molt més que l'agonia. Aixecant-se del llit, aguantant-se per les parets, fa un recorregut per tot allò que ella havia prohibit. Preguntava... sense obtenir-ne resposta...¿qui ha ordenat tot aquest daltabaix? ¿què significa aquest desastre? ¿qui estava buidant el casal?.
Anava cridant a tothom sense obtenir-ne cap resposta. Una basca i la llavor a punt d'esclatar l’anava conduint a la foscor, començà a rodar-li el cap i la llavor esclatà, la foscor cobrí totes les visions, s’enfrontava a la mort. Provà de cridar de nou , ningú acudí, caient definitivament al pou tenebrós de la mort.
La Carlota Torres, mor enmig de la vila deserta, on sols els animalons resten a la vila vella presenciant el seu sepeli.

Pel damunt les tàpies del fossar, els xiprers començaven a despendre les primeres ombres de l'ocàs contra un cel moradenc. El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta la població nova a la qual havia de mudar-se l'endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s'adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn.

El vell Nelson s'adonà que navegava silenciosament cap a l'oblit. Una pluja violenta es despenjà damunt la vila demolida i deserta, destrossant tot allò que trobava pel camí, trencà les amarres podrides del cementiri dels llaüts. L'Ebre furiós va arrasar-ho tot. El Verge del Carme va quedar esclat davant de L'Illa dels Tretze Sants. Quan el riu es calmà i deixà veure les restes ningú el va reconèixer. La rabior de la riada havia esborrat per sempre més les lletres del seu tercer nom. EL VELL NEPTÚ.

TANKAS

Dues ferides
a parpelles tenies,
molt embotides,
coentes, que amb penes
mai cicatritzarien.

Les vermelloses
clarors de matinada
que ja encenien
d'atmosfera la cambra,
tintaren tes pupil·les.

Carlota Torres.
Vas veure la Carmela
ben reflectida,
tu del cervell la boira
intentes esbandir-la.

Amb l'agonia
damunt, encara penses
com dominar-ho,
l'orgull no t’ empassaves,
patrimoni salvaves.

Ben despullada,
en paret et recolzes
esgarrifança
per l'esquena et baixava
de la mort no et salvaves

L'Empremta trobes
a la flor d'un blau pàl·lid,
la gent remota,
que amb grans caixes guardaven
records, quadres, vaixelles...

I de les golfes
el quadre de les falses
màrtirs, el baixen
en el despatx del pare
queda, voluntat teva!

Tot, empaqueten!
na Bàrbara patrona
és dels minaires,
porcellanes de l'oncle,
de l'heroi les pistoles.

El cap et roda,
la llavor ja esclatava
i en la penombra
t'endinsaves, cridaves
ningú no acudiria.

Quan el vell Nelson
veu, les primeres ombres
de l'ocàs, contra
un cel morat, contempla,
la població nova!

Verge del Carme
quan el rabiós Ebre,
davant de l'Illa
dels Tretze Sants t'encalla.
El tercer nom t'esborra

I, doncs...què en queda
del vell Neptú, discursos,
música bella
dies esplendorosos.
...Gran carcassa de fusta!

La Garbinada negra. Capítol VI, 3a i 4a part

2008-05-27T19:52:00.025+02:00

Les despulles de L'Ildefons Albaida, l'infortunat soldat de la República, propietari en vida dels ossos de la capsa, aparegueren entre unes mates de de savina, l'any 1938, vora un bancal d'oliveres dels pares de la Susanna Castells.

Les despulles de l'Ildefons , van passar oblidades per
sempre. Primer el bancal d'oliveres , després a les golfes i per fi sota les runes d'un edifici abandonat.
Mai van tenir resposta les cartes enviades per la Susanna. També havia mort la seva família?
La solució, a on deixar les restes de l'Ildefons li va donar l'Honorat deixar-lo sota les runes. Així no va causar problemes a ningú.

Una multa imposada a l'Honorat i la Susanna Castells, pels fets, considerant que atenta-ven contra la salud pública, ni el ridícul del sergent, talòs,bigotut, espès i formalista, ni la història de la Susanna van tenir ressò,tampoc la presencia al jutjat de la Carmela reclamant l'ajut del farmacèutic, per uns medicaments urgents que necessitava el metge per la senyora Carlota de Torres, degut a un atac molt greu que a cavava de patir. Res de tot això va distreure els vilatans, molt instal·lats a la vila i avocats amb cos i ànima al futur. L'esquelet polsegós de l'Ildefons, el qual el seu crani no podia acabar d'esmorteir els clamors de la batalla, és quedarien a l'altra banda de la frontera, abandonant el passat entre les runes per ser barrejat amb la pols de la vila morta.

TANKAS

Jesús Moncada,

a la guerra ens situes

que, dessolades
les terres i aigües queden
esquelets, pols i penes...

L'apotecari,
quan el sergent pregunta,
I, sol anàveu?
dúieu alguna cosa?
Sí... l'escalet dins, capsa.

Entra, Susanna
esverada, el veure
la calavera,
que ella tant bé guardava,
a les mans del bigotis.

Castells recollia
els ossos dins la capsa,
els guardaria
amb cura a dalt les golfes
propietària, n'era.

d'aquella capsa
Susanna no volia
per res, desprendre's.
l'Honorat s'encarrega
d'enterrar les despulles.

Quan la Carmela
del atac anuncia,
molt greu estava,
l'Honorat necessita.
Ai, ai... pobra Carlota.

L'últim capítol
només queda l'epíleg
"Camí de sirga"
quant amb esforç jo llegia
gust i plaer sentia.

Els Mequinensans/es cumpleixen la promesa. Ens visiten a Barcelona !!!

2008-05-27T18:07:00.011+02:00

Jesús Moncada ens porte a Mequinensa!!!

2008-05-26T20:56:00.008+02:00

La Garbinada negra. Capítol V

2008-05-14T09:19:00.022+02:00

La mirada infinita, perduda en el tems, evocant els temps gloriosos, en que la Sra Carlota feia i desfeia. Ara amb la mateixa intencionalitat, però amb diferent realitat. Com qui no vol acceptar el present que li toca viure, ella continua aferrada a un passat que ja no existeix...

Només els dits clavats en el domàs vermell dels braços del sillon manifestaven l'agitació interior que la trasbalsava. Ella sentada sota el retrat del seu pare (potser buscant protecció) i ordenant a les minyones que ho posessin tot al punt per la festa del natalici de la senyora, preparar la plata, la cristalleria fina, les millors estovalles ...tot plegat una bogeria un disbarat. El seu estat neguitós li feia dir ...No vénen...¿Quina hora és, Carmela?-Dos quarts de quatre, senyora.

RECULL DE TANKAS. Capítol V

La Garbinada negra. Capítol IV

2008-05-08T17:46:00.027+02:00

El Nelson. Evocava el darrer viatge. N’havia tingut el pressentiment als molls de Faió – poble al qual esperava un final sobtat i tràgic sota les aigües, al contrari de la ruïna lenta de la vila --, on el Verge del Carme acabava d’atracar de pujada a Tortosa per donar un descans a la tripulació i on va assabentar-se de la mort de la vídua Salleres. Es tancà a la cambra de la nau. Cargolat sobre el marfegó, intentà pair el disgust. Els fantasmes poblaven l’estretor de la cambra reescalfada pel sol d’agost que cremava la nau. El xivarri del moll venia d’un món llunyà. El temps li ballava en el cervell com una baldufa, deixava anar visions fugisseres: la primera visita amb la vídua, els viatges del contraban, l’explosió del Polifem, la tornada desprès de la guerra...

TANKAS

Promeses fetes

que la vídua et feia,

que sense feina

mai no t’hi quedaries,

més, poc et duraria.

I, pressenties,

n'és, el darrer viatge,

quan a Faió amarres...

Final tràgic del poble,

sota les aigües queda.

Verge del Carme,

que pujant de Tortosa

descans els dones...

De la mort t’assabentes,

la vídua Salleres.

Quan, pair volies,

a la cambra et tanques

cargolat sobre

el marfegó estaves,

recordant la Malena.

Temps...que ballaven

pel cervell com baldufes,

que, fugisseres

visions i aviaven.

Pels records passejaven.

DESFULLANT LA MARGARITA DEL PASSAT

La passejada pel bosc que aquests dies he fet per les terres que vaig néixer i créixer, me'n fet desfullar el cervell com la margarita que desfullava en els meus temps.

Deixant anar els pètals dels records, asseguda en un pedruscall me conviden a reflexionar. Els records em fan retrocedir 50 anys:

Els temps de les feines dures del pagès, que anaven des de principis de maig fins a mitjans d'octubre

Érem canalla de 6 i 7 anys. Quant la mama ens esperava a la sortida de costura per que portéssim el dinar els treballadors del tros. Ens tenia preparada l'olleta d'alumini amb una nansa i tapada amb carmanyola, contenia 1r i 2n plat del dinar i ben calent. L'hora d'arribada el tros era a la campana de la una.

Però els colors i animalons de la natura ens convidaven a jugar, fins el punt de perdre la noció del tems. Quan sentíem tocar la campana ens posàvem a corre pensant que arribàvem tard, i .tant!!! que arribàvem tard... com que tocaven la campana de les tres, l'hora de tornar a treballar. el papa ben enfadat ens venia a rebre , i...la que ens esperava... a treballar el seu costat i sense respirar.

En aquells moments poc ens importava...però les dues hores que jugàvem gaudint de la mare naturalesa, no ens les treia ningú.

Ens encantava collir les flors d'espernallac fer-nos un anell de princesa, desfullar les margarites pensant amb un desig si...no...si...no... la flor del conillets amb aquells colors grocs i liles tant vius els fèiem parlar...quanta imaginació innocent...

Ah! i sense oblidar que en lloc veiem el perill; doncs també ens posàvem amb els animalons, que en aquells temps eren molts: els escorpits que aixecàvem les pedres i amb una sarment els fèiem enrabiar, ( la padrina sempre ens deia “a la picada de l'escorpit quant te n'adones no te'n pots sortir”) també l'escurçó “ A la picada de l'escurçó no hi es a temps ni el metge ni el rector”. Però nosaltres no escoltàvem dels perills.

Les orenetes que a punta de primavera omplien els seus nius, els plegamans que ens plantava cara , el llagost que ens botava pel damunt, les garses que ens creuaven pel restoll, els conills i les llebres que sortien del mig del sembrat, les perdius que aixecaven el vol, les papallones que ni havien de tots els color, els pardalets, la put put, el rossinyol que em els seus cants ens feien gaudir de la caminada i calorada del temps.

Amb el cervell envoltat pels records, reacciono i em dono compte que de tot això, al segle XXI, que en queda?

La malesa de la naturalesa ens mostra un paisatge amarronat, negrós sense color les poques coses que floreixen ho fan amb el color trits i la flor petita, papallones no se'n veuen i tantes coses de les que he esmentat no volten pel seu ambient.
Qui son els culpables d'aquesta malesa? Per què la natura no és revela i torna a ser com abans?

La Garbinada negra. Capítol III

2008-04-24T20:33:00.011+02:00

Les xerrameques del Saló (2a part pregunta 5)

La Teresa Solanes va dir que haurien de anar a parlar amb el Sr Cardenal, a veure si hi podia fer alguna cossa.

La Nàsia Palau contestà que sí ja que ella havia donat molts duros per la teulada de l'Església.

La Cinta Ribera, parenta d'un capità de la guàrdia civil deia que hi estava d'acord, movent el cap de dalt a baix.

La Pepita Nicolau, cunyada del Sr Alcalde deia que l'hi explicaria tot a la trobada familiar del diumenge

La Feliça D'albera, germana de l'Estafania, sempre deia que el millor que podien fer era no deixar-los participar de les festes del poble.

( 2a part pregunta 8)
Les cotorres deien:

- l'Estefania d'Albera deia "era un cavaller de cap a peus"
- La Teresa Solanes comentava "era un mascle encisador"
- La Nàcia Palau puntualitzava "un general d'intendència"
- La Isodora Rubió sospirava en un "Rodolfo Valentino"

TANKAS

La pols negrosa
del saló de les Verges.
Que la terrada,
de la destrucció primera,
la Teresa neteja

L'Apotecari
que detingut el porten,
per la cinquena...
cap a la Plaça d'Armes
exclamà la Teresa

Vella serventa
amb agrors evocava,
maleït dia
que els camions arriben,
els carnavals s'aturen

Aigües de l'Ebre
tèrboles, enrogides
de la crescuda.
Carlota II et lliguen
i, que la mort, t'hi espera

Sr Jaume Torres
eximit de defectes
per la Carlota.
No salva ni la crisi
del lignit que perilla

És un Adonis,
diu la filla Carlota.
Un joiós mascle,
murmura la Teresa.
Valentino !...diu, l'altra!

DIADA DE SANT JORDI

2008-04-22T20:22:00.011+02:00

La nostra versió de la llegenda diu que Sant Jordi va
defensar la donzella, filla del rei de Montblanc, de morir a mans del drac, matant aquest a una de les portes d’entrada de la ciutat, en escoltar l’historia l’Emperador romà feu cridar el seu soldat, i aquest en explicar-li que va acudir per una revelació de Déu, aquest el feu matar.
D’històries de cavallers que salven a donzelles de morir a les mans de dracs n’hi ha des de 3.000 anys abans de Crist, però la iconografia actual prové de l’antic Egipte, una prova son la multitud d’imatges del Déu Horus matant amb una llança un cocodril que simbolitza el Déu de les tenebres a semblança de la imatge que ara coneixem de Sant Jordi.

L’historia sestén per tot Europa, fins al punt de convertir-se amb patró de multitud de països, com Anglaterra, Portugal, Rússia, Suècia, Grècia, Bulgària…, i per descomptat Catalunya, les caravel·les que van descobrir Amèrica portaven la bandera de Sant Jordi com a estàndard, una de les claus de l’arrelament català, és l’adopció com a patro per part de la companyia dels Almogàvers, l’exercit comandat per l’ex-templer Roger de Flor, i que va ser el millor exercit de l’època.

I llavors d’on ve la tradició del llibre i la rosa? Dons, almenys des del segle XV és celebrava el dia de Sant Jordi una fira de roses, anomenada la fira dels enamorats, i les dones que assistien a actes a la generalitat se’ls en regala una, i el regalar un llibre es una iniciativa del 1926 de l’escriptor Vic
ent Clavel a nivell estatal, però que només va arrelar a Catalunya

Dites de Sant Jordi

Si plou per Sant jordi, ni prunes ni ordi.
Si plou per Sant Jordi les cireres en orris.
Pluja per Sant Jordi i per Sant Marc, porrons i barrals trencats.
Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres.
Per Sant Jordi l'espiga a l'ordi.
No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi estat.

Sant Jordi arribat surt la cuca del forat.

UNA ROSA

Sant Jordi, santa diada
del passat i l’avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreeixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!

Maria Antònia Salvà

........................

PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent,
així l’espurna de mimosa al vent
la teva vida, sota el firmament.

Joan Salvat-Papasseit
……………………………

LA PREGARIA

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.

Salvador Espriu

.............................

LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)

A la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n’he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d’esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.

Jacint Verdaguer
……………………………….

Pantans de Mequinensa i Riba-roja

2008-04-16T21:39:00.012+02:00

Vista general dels pentans.

Pantà de Riba-roja.

Pantà de Mequinensa.

REVOLTA DE L'ASPIRINA; capítol I

2008-04-16T21:27:00.029+02:00

L'Honorat atiburrat de Rom fa un discurs sobre les virtuts de l'aspirina en el tractament contra el reuma.
El confident de la guàrdia civil es pense que son consignes contra el regim de franquista i el detenen per fer un discurs sense permís del governador civil.

L’àcid acetilsalicílic de Felix Hoffmann es va patentar el 23 de gener de 1899 amb el nom comercial d’Aspirina®. La "A" del procés d’acetilació de l’àcid salicílic; "spir" d’un dels seus orígens vegetals, la Spirea Ulmaria, i "ina" com a sufix de moda entre els productes químics de l’època. Les primeres indicacions de l’Aspirina® són les d’un medicament contra la febre, el dolor i les afeccions reumàtiques. En els seus inicis, es va comercialitzar en forma de pols per a disoldre en aigua, però ben aviat, el 1901, es comprimí l’àcid acetilsalicílic en midó, i l’Aspirina® es venia a les farmàcies en forma de comprimits de 5 g. En poc temps, l’Aspirina® va obtenir un reconeixement mundial, i es va comercialitzar en molts països, entre aquests Espanya. En el nostre país, es va fer enormement coneguda coincidint amb la pandèmia de grip de l’any 1918-1919, que va produir unes 40.000 morts, i davant la qual es va utilitzar l’aspirina per a millorar la sintomatologia d’aquesta infecció vírica.

El 21 de juliol de 1969, a les 03:56 hores, l’astronauta nord-americà Neil Armstrong va ser el primer home an posar un peu sobre la Lluna i va afirmar que "és un petit pas per a l’home, però un gran salt per a la humanitat". La petita farmaciola de l’Apollo XI només contenia cinc elements i un d’aquests era l’Aspirina®, per tal d’alleugerir els dolors musculars i el mal de cap que patien els astronautes com a conseqüència de la fatiga, manca de son i immovilitat, i per l’absència de gravetat durant els vols espacials en un habitacle tan estret. El Dr. Charles Berry, director mèdic dels vols tripulats de la NASA, va afirmar que "l’Aspirina® és un medicament model per a l’eternitat".

Bayer i Aspirina a Catalunya

Veient la gran
importància
que havia adquirit
Catalunya com a centre industrial, i molt especialment dins del món tèxtil, Bayer va decidir crear el 1884 a Barcelona la primera representació comercial de colorants, Matthis y Cía., per a la distribució i venda a través de les farmàcies dels productes fabricats a Alemanya.
Durant la dècada dels anys vint van començar a fabricar-se a Catalunya les populars pastilles d’Aspirina®. El Director-Garant d’aquells moments, el farmacèutic D. Cristóbal Sarrias Cano, tenia una farmàcia a la Plaça Regomir de Barcelona, que encara existeix actualment, i a la qual subministrava la matèria primera procedent d’Alemanya, en barrils de fusta amb l’interior metàl·lic, tancats hermèticament. Els barrils contenien pastilles de 3 cm de diàmetre que després de ser triturades al soterranide la farmàcia i barrejades amb l’excipient
permetien obtenir les tauletes d’Aspirina® i es procedia a envasar-les en sobres d’un i dos comprimits, a la rebotiga de la farmàcia.

2008-04-16T20:52:00.005+02:00

ÉS MIRACULOSA L'AIGUA DEL CARME ?

l'Estefania Albera bevia aigua del Carme . Era una manera dissimulada de veure alcohol. En aquells tems s'utilitzava com a remei pel mareig, pel mal de panxa...Per moltes dones era el seu matapenes i passaven de l'ampolla de l'aigua a la bota de vi del celler. Iniciant-se així al alcohol.

Quarta part : LA GARBINADA NEGRA- Capítol I

2008-04-16T08:43:00.032+02:00

JESÚS MONCADA I ELS CAFÈS DE LA VILA

Ell agafava el solatge de la història rondant pels cafès. l'importava ben poc el joc de cartes ; però s'interessava molt per les converses dels vell jugadors, que es reunien allí per passar la tarda i fer la partideta. El Jesús no veia les cartes, però si parava l'orella, que anava enfilant capa la seva memòria, el vell solatge de la història.
Gràcies el mal de queixal de l'Eduard Forques, company de joc del Nelson que el va convidar a que fos la seva parella de joc. Ell accepta . Això vol dir que sabia perfectament com s'hi jugava.

Segons mossèn Tronxo, gran botifarrer, el joc va així:

S'hi juga per parelles (2 x 2).
Es reparteixen 12 cartes per jugador. el qui les dóna fa trufo del pal que te més cartes, orus, copes, espases i bastos.
Tira la carta el primer jugador de la dreta del que fa trunfo, és obligat pujar la carta tirada i si no se'n té es falla ( voldir que ha de tirar trunfo). El trunfo guanya sempre... així fins acabar la partida.

Punts de valor de les cartes:
9 (la manilla) 5 punts
1 (l'as) 4 punts
12 (rei) 3 punts
11 (cavall) 2 punts
10 (sota) 1 punt... Sort ! i que guanyi el millor

Aquest vídeo està dedicat a Jesús Moncada, mentre tefenejave pels cafès, parant l'orella dels vells vilatans per anar-la cortín d'Història, d'el poble que va néixer, el va estimar i el va veure creixi, no tant sols com a persona sinó també, com un gran escriptor de la literatura. Gràcies Jesús pels regals literàris que ens és deixat. Una gran riquesa.

LA MÚSICA LA FET EL FILL D'UNA ALUMNA DE L'ESCOLA: PRECIOSA, GRÀCIES TAMBÉ A TU MARTÍ MARIMON AGUADÉ!!!

3a. part de Cendra de Calendari. Capítol VI

2008-04-09T20:17:00.017+02:00

EL GOS RABIÓS ESPANTA LA MULTITUD

M'agrada molt la intencionalitat en què Jesús Moncada descriu "l'estampida" que és produeix al dol que acompanya l'enterrament del Sr Jaume Torres.
Al crit de "és un gos rabiós" l'autor mou a la multitud d'una forma molt divertida. Així tenim: les tripulacions dels llaüts a les botigues. els que s'atrinxeren a la sagristia. la dona de l'Estanislau s'amaga a la trona ...
Però el que trobo amb més enginy és on fa que s'amaguin: les autoritats, els polítics, el capellà... podríem dir les forces vives del poble, a la garjola ! La Sra Isidora s'amaga el confessionari, on segons les males llengües se les feia amb el capellà; on es podia amagar millor? així ja queda tot perdonat ! Qui tenia les claus del magatzem de l'Ajuntament? on si van trobar les finísimes calces... l'alcalde, l'agutzil...ves a saber !
I, acabo amb el taüt del Sr Jaume Torres que va ser atropellat pel bombo de l'orquestra. Qui ho podia fer millor !

FELICITATS ORIOL!!! de la teva companya i alumne@s blocaires

2008-04-05T10:37:00.014+02:00

Què Oriol... et pensaves que ens havíem oblidat del teu Sant ?
Doncs ja veus que no... Aquí se li passa pel cap celebrar el Sant estant de vacances!!!

... A la Malena

2008-04-03T10:59:00.001+02:00

Per la companya Maria Dolors Figueres “la Malena”

Uff.. Senyora quin llistó més alt que m'estàs posant. No se pas com dir-te tot el que m'agradaria.

Saps, quan llegeixo els teus escrits em quedo bocabadada, agafo el llapis per escriure't i ... com començo??? ... així mi puc passar una bona estona fins que em dic, mira Maria surti com surti endavant!!!

Per mi , tu tens la gran virtut de fer aquests escrits tan ben fets, a mi em van donar la virtut del treball dur i la cuina.

Així com anava creixent a més de totes les tasques (que ja us vaig explicar al vídeo de la memòria del passat) l'altra, era cuinar per una gran família.

A casa meva sempre hi ha hagut el negoci familiar ( una carnisseria) , el treball del tros i dels animals, sent jo la tercera de set germans.

En aquell moment a taula ens ajuntàvem tres generacions més alguns jornalers. Un dels moments amb més enrenou era la Festa Major del poble. En aquestes dates a casa fèiem tres torns per a menjar.

Acudien tots els familiars de fora vila a la festa, que no eren pocs!!! i qui cuinava? ... la Maria.

Jo deuria tenir uns 10-11 anys. La mama em deia: filla i que farem tots aquests dies per a menjar?. Jo li contestava: mama no us preocupeu que jo me'n encarrego.

Anava al corral on hi teníem tot el bestiar i allí, tota sola, feia de les meves ... agafa una dotzena de pollastres, una de conills i una d'ànecs .... ja et pots imaginar el seu destí!!

Me'n tornava a casa i començava a distribuir: això per rostir, l'altre per canelons .... i així m'anava fent el menú de cada dia.

També feia les postres, no unes qualsevol ... eren les de la Festa Major així que a cuinar orelletes, crema, flam d'ou, mató .... a casa també teníem vaques.

Quina llet ... amb aquesta el mató es quallava a la primera ... quins sabors que em venen ara mateix al cap!!

Ahhh i el més important de tot era quan el padrí Salvador tenia un compromís, era sagrat, aquell dia a taula més que mai no hi podia faltar de res. Com a extra feia el que avui es coneix amb el nom de canapès, en aquells temps era el millor aperitiu que podia oferir.

Des de ben petita sempre he cuinat per molta gent ... fixa't tu quina gràcia... sense saber-ho estava fent el que seria el meu ofici, la meva gran passió.

Així que ja veus ara m'estic esforçant per entrar en aquest món tant fascinant com és la lectura i l'escriptura. Em costa, però gràcies a les classes de l'escola i l'ajuda familiar, que no em deixen defallir, aquí estic!!!

Espero que gaudeixis dels vídeos i t'imaginis el fantàstic viatge que vam fer. Pregunta-li a la Francina ...Et vaig trobar a faltar !

Visita Cultural a Mequinensa

2008-04-02T21:53:00.008+02:00

AGRAÏMENT A LES AUTORITATS, DONES I EL POBLE DE MEQUINENSA:

Sens dubte les expectatives de Mequinensa es van complir i amb escreix ... En cap moment se’m va passar pel cap de dubtar en el fantàstic dia que passaríem el divendres dia 28.

Comença el dia i puntual com un clau tothom a l’autocar, tot preparat minuciosament.

Com sempre, pels professors tant fantàstics que tenim “Maria Dolors Vinyoles i Oriol Mascareñas” la organització implacable.

Ho esperava ansiosa, com un nen que la nit abans de marxar de colònies amb l’escola no pot dormir d’emoció, esperant que la nit passi ràpid per pujar molt de pressa a l’autocar i arribar, encara més ràpid, ja al lloc!! ( pot ben ser l'emoció que sentia, doncs que de petita no ho havia pogut fer mai)

Així va ser, però un cop més la realitat ha superat les meves expectatives ... vam arribar ... i quina arribada.... totes les autoritats, l'Alcaldessa Magda Godia,la Regidora de Cultura Lourdes Ibarz.. la germana del Jesús, Rosa Maria Moncada, la cosina i les dones del grup de Lectura de l'Associació “La Dona” de Mequinensa ja estaven esperant-nos.

Elles emocionades per la feina que fem amb “Camí de sirga” i jo no donant crèdit a la riquesa literària que elles tenen, algunes varen dir que se l'havien llegit dos i tres vegades. Les ganes que estant posant en recuperar aquesta memòria històrica, les vivences en primera persona de les dones que desinteressadament ens van voler explicar i ensenyar amb fotografies de l'època. Mil gràcies al testimoni de la “Rosa Maria Moncada”per acceptar la invitació de l'Escola en uns moments tan difícils per ella, una vegada més gràcies Rosa Maria, i a totes les que molt amablement ens varen acompanyar amb aquella emoció i ganes de complir amb nosaltres. No m'agradaria deixar-me a ningú per això només puc dir-vos:

Mil gràcies a totes per haver gaudit amb nosaltres d’aquest dia tant especial !

No m’agradaria acabar sense fer menció a l’emotiu moment que personalment vaig viure. Quan vam posar a l'urna escrits, tankas, pensaments ... per enterrar-los al costat de les cendres del Jesús Moncada. Quina bona pensada ! Quin moment més bonic per guardar-ho al racó de la memòria, no trobeu?
Només em queda dir-vos ... un fins un altre

VISIÓ D'UN RECORD

2008-03-27T08:19:00.008+01:00

La visió, des de la terrassa de l’apartament de Sant Pol, de sortides i postes de sol, la mar calmada i de vegades enfadada m'ha visualitzat temps passats; època en què la meva vida estava en un moment de molta foscor i on la visió del mar em causava por i angoixa, no podia mirar el mar. Ara passats uns anys, he pogut comprovar que, la mateixa visió i diria que molt més atrevida, em produeix plaer, benestar, ganes de xepullejar l'aigua i sobretot de respirar sense aquelles sensacions tan dures. Puc dir que començo a veure la llum, el mar i respiro l’aire tal i com la sàvia naturalesa me l’ofereix.
Voldria comentar la tristesa que em va causar el primer dia de la primavera. Com cada dia feia la caminada vora al mar, aquest dia vaig agafar la màquina de retratar i volia endinsar-me al bosc per veure i retratar els diferents colors que esclaten, i...quina decepció...! Amunt, amunt buscava arbres i pins, i no em topava més que amb xalets de luxe, amb el terreny privat i tancat,

apartaments típics de la costa, això sí, amb unes flors acolorides impressionants. Vaig preguntar a un senyor: “Hola bon dia! Em podria indicar què haig de fer per endinsar-me al bosc?” La resposta va ser molt seca: “No n’hi ha senyora! hauria de fer força quilòmetres per aconseguir-ho...” “Carai!!!” li contesto. “Quina pena...no?” I esfumant-se el senyor em diu: “ La
vida és així, adéu i que tingui bon dia!”

TANKAS del capítol V

2008-03-27T06:55:00.012+01:00

l'Honorat nega.
Que de la pols terrosa
que emblanquina
la Carlota , minyones.
En fos la responsable!

Irrebatibles
proves, que ell els hi dóna,
l'apotecari,
que amb fotos demostra,
i constància queda

Demostrat queda,
el dia dels funerals
d'aniversari,
simbòlica venjança
del Nicanor els Torres

Diners li presta,
que després de la guerra
li feien falta,
més tard s'ho cobraria,
deixant-la sense casa.

Així s'enriqueix
el Torres i els altres
que, mol comú era,
els rics s'aprofitaven
de gent, que no tenien...

El nas arrufa,
quan a Tortosa li diu,
Nelson! Carrega'l
taüt del Jaume Torres
agonitza a la vila

Dolors Albera
que la caixa volia,
del fuster, poble,
que, amb secret portava
l'amor que li tenia

La nit fumosa
que la nau embolcalla
el cel esgaia,
quedant molt ben pintada
damunt la pell de l'Ebre

Neguitós Nelson,
fas tapar amb borrasses,
taüt del Torres,
no pas per protegir-lo
si no és per no veure'l

Aixequen veles,
el llaüt és deslliça
remuntant l'Ebre.
Els bons desitjos deixen
del pixatinters, terra!

Remuga el Nelson,
Mira que ens la jugarem!
No t'amoines!
el Joanet, exclama!
Graell, amb civils parla

Són gent dels maquis,
exiliats de França,
derrotats, Hitler.
Contra la dictadura
del Franquisme i lluiten

I, els tricornis,
de posta de sol, l'alba,
ho prohibien,
d'una banda cap a l'altra...
als navegants de l'Ebre

Aixopluc troben
la gent de masos, mines.
Desprès, anaven
i denunciaven per,
totes les amenaces

Fuig l'anarquista
amb el Verge del Carme
Nelson el troba
que, el secret li guarda
i la frontera passa

Arribe'l Nelson,
als molls silenciosos,
vila dormida,
sobre el mur de l'Ebre
la carta llegia

EL MAQUIS- Cendra de calendari- Capítol V-

2008-03-26T19:26:00.005+01:00

Té l'origen en la resistència francesa contra l'ocupació de França per les tropes d'Hitler. Era un grup armat.
A l'Estat Espanyol és la resistència antifranquista a l'acabar la Guerra Civl. Té el màxim apogeu quan s'allibera França l'any 1944 que permet el pas dels guerrillers cap a Espanya. Van ser un grup actiu fins la dècada dels 50,rebent el suport de la CNT i el PC.
La frontera amb França va permetre que El Maquis Català durés fins els anys seixanta.

El sant de la Mª Dolors

2008-03-18T18:47:00.010+01:00

Benvolguts profes i companyes:
Aquest vídeo està fet el dia següent de la celebració, però resulta que me'n vaig anar deu dies a Sant Pol i allí no vaig poder penjar-lo el bloc, ja que ho havia de fer des de la biblioteca i era molt lent, no em va deixar!
Ara que acabo d'arribar a casa és el primer que faig.
Espero que us agradi. L'he fet amb molta il·lusió!
Així podem gaudir-ne tots!!!

Cendra de calandari: 3a part, capítol IV

2008-03-13T10:12:00.006+01:00

Pregunta 20 de la lliçó - 17

Comenta el contingut dels tres parèntesis que es refereixen al professor de llatí.

Paraules procedents del llatí:

“O tempora! O mores!”

“Oh temps, oh costums!”

El senat coneix aquests fets (els detalls de la conjuració), el cònsol els veu; i no obstant aquests viu. Sí, viu, i encara més, també ve al senat; pren part en les decisions públiques; assenyala i designa amb els ulls, per a la mort, cadascun dels ací presents. A nosaltres, però, els homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república si evitem la fúria i els dards d'aquest.
Ja fa temps que calia que tu, Catilina, fores portant la mort per ordre del cònsol; que contra tu, es girara aquesta pesta que tu prepares contra nosaltres des de fa temps.

“Ad maiorem Dei Gloriam”

“La major glòria de Déu”

“Amor omnia vincit”

“L'amor tot ho vens”

Texs extret de la Wiquipèdia.

El professor de llatí, veritable amor de la rossa lleidatana, diu:
En quin punt amb arribat, quins costums,quina manera de fer...
Perdut en aquell laberint de passions arravatades amb rerafons d'himne nacional, basil de Koch, cartilla de racionament i mercat negre.

TANKAS

Toc de campanes.
Desprès la migdiada,
són els funerals.
Memòria del pare,
que el succés recorda

Saló les Verges
les absències tanquen,
corredors, cambres,
que la vila limiten ,
a la casa deserta

Falta del pare
la Carlota sentia,
solitud, ombres.
La vila s'esgrunava
mentre la destruïen

I a les mines,
el Graells, la Carlota,
la molta feina,
amagaven el pare.
Per interès... moneda!

És medicastre,
cínic, sense escrúpols
Bertran, el metge
col·laborador...Parca,
mort, de L'Hipòlit...firme

Calafateges
i, amb estopa tapes
els llaüts, taules,
posts i vaixells de fusta,
acabant amb la brea

Video-Tanka. Capítol III

2008-03-12T21:19:00.003+01:00

Cendra de calandari: capítol III

2008-03-06T08:47:00.023+01:00

1a part
comença així:
L'estiu del 1939, l'udol de la sirena, a més de provocar la desbandada de la família Torres i dels seus fidels a la plaça d'armes, va interrompre un discurs del nou administrador de la vídua Salleres...

Enllàs amb el final de la 2a part:
Diu aixó:
Aquell migs dia del 1971, el vell Nelson, en adonar-se que no sonava la sirena, també va intuir, com la Camila, l'aturada definitiva del rellotge del campanar. Lentament, seguint el mur des de l'Ebre al llarg del qual els llaüts es podrien sense eixir a navegar des del començament de la destrucció de la vila, se'n va anar cap a casa. Havent dinat, baixà al Cafè del Moll amb la imatge d'aquella Malena llunyana encara a l'esment. Al carrer de les pedres, el sorprengué el toc de les campanes. Però no marcaven les hores del rellotge parat per sempre: tocaven a morts. Li va estranyar, no tenia notícia de cap traspàs. Fou l'Estanislau Corbera qui el va treure de dubtes anunciant-li, entre els de dos personatges d'importància universal, el vint-i-unè aniversari de defunció del senyor Jaume Torres...

TANKAS

Intuïa el Nelson,
la sirena no sona.
Com la Carmela...
pressenteix, l'aturada
del rellotge. No toca!

El mur seguies
lentament des de l'Ebre
pel llarg de l'aigua
els llaüts es podrien,
navegar no podies

Enllàç de la 1a i 4a part: el comptador del temps i la sirena:

Han passat 32 anys.El comptador del tems s'atura. La sirena no sona.
Això li fa venir a la memòria l'any 39 quan el seu toc li va desbaratar el pla per impressionar a la vídua... (encara que és reconegut pel gos i la minyona ).
I, n'han passat 22 de la mort de Jaume Torres, company de llit, del llit de la vídua. La sirena no sona, però les campanes "toquen a morts".
Encara que, el rellotge estigui parat a Mequinensa, la vida seguix i el comptador del temps no s'atura en el record del Nelson.

TANKAS

Emprenyadíssim,
l'administrador estava
del somriure irònic
que la minyona feia,
de l'actitud, al Nelson

Flameja l'alba,

el suspicaç tricorni

i és presenten...
quant carregueu la barca,
einam, bossells i saules

Entristit Nelson
quan la gen no et saluda,
al riu ni al poble.
Ignorat pels pagesos
per por quals comprometis

PIXATINTERS

2008-03-04T17:22:00.014+01:00

	[1537; de pixar i tinter]
	m i f desp Dependent d'escriptori o empleat d'un despatx.

..La prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegien amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les "grans realitzacions del règim...

..Despectivament eren anomenats "saltataulells i pixatinters".
La veritat és que, a mesura que agafaven experiència, aquells treballadors de
"coll i corbata"

... a parar en un camp espanyol, tot passant per Espanya; podia ser que arribés a Anglaterra o a l'Alger i que allí el fiquessin en un despatx de pixatinters. ...

...Ja ho veuràs: comença a retratar pixatinters, legisladors ganduls i administradors mafietes. Ja m'imagino el gag: tot funcionari que s'assegui a la Poltrona...

... però la resta viuen en un règim pseudo-comunista, on l'escola on portes els teus fills te la trien els pixatinters de l'administració...

DINAR DE LA GRAN DIADA-DEDICAT A LA FRANCINA GILI

2008-03-01T19:22:00.003+01:00

Tercera part: Capitol II

2008-02-21T17:52:00.022+01:00

La llum sedosa
amb pinzellades d'ocres,
entre cortines,
que pel finestral entra
severitat evoca

Cinca i Segre.
Taca enlluernadora
entre gleres.
Ardents i blanquinoses,
entren per vora l'Ebre

l'Àguila de la llibertat

D'entre les ruïnes que quedaven de les destroces fetes a la guerra, hi havia un tros de paret on s'hi aguantava una finestra per donar testimoni del seu pas per la mina . On s'hi podia veure la misèria. Era indiferent com estès la finestra ja que era igual ser a dins que a fora.

Un àguila ho contemplava tot des de la gran finestra de la llibertat.

Llum dura, seca
de l'altiplà desèrtic
que pels Monegres
travessen amb calitges
des de la Vall del Cinca

Carlota Torres,
pel Francesc insultada.
Pare gallina,
la porca de la filla,
no l'importa. Sols veure'l !

Sons de la guerra
quant les tropes de Franco
a la vila entren,
sonava la sirena,
cap a dinar! minaires

Cendra de calandari: 3a part, capítol I

2008-02-11T15:45:00.007+01:00

Comença així:

El transbordador, que havia deixat d'existir feia quinze anys, va separar-se de la vora dreta i començà a travessar el riu. Mentrestant les aigües es descolorien, l'aire anava perdent la dolçor tardoral d'aquell octubre del 1971. Quant la borda de la nau topà suaument contra l'embarcador de la banda de la vila, des d'on L'Alfons Garrigues servava el timó amb la seva memòria,el paisatge ja havia quedat cobert per la boira gelada de l'hivern del 1939. Ocres i verds de d'Ebre acabaven de convertir-se en un gris brut sobre el qual s'envalisaven lentament les dargues com escates despreses d'un peix gegantí

TANKAS

Alfons Garrigues

que pel riu travessaves

boira gelada.

El teu timó servaves

lentament s'esllissava

Records de l'avi
culpa, la dictadura
et fan minaire,
el Prim de Ribera,
mort abans de la guerra

D'aquells Garrigues
la memòria fosca
gravat ho portes.
Els qui del tren s'esmunyen
remunten a peu l'Ebre

Por, fred i gana
la República morta,
tornen al poble
gen gran, canalla, dones
refugiats de gerra

Memòria del passat

Era per la dècada dels 50. A casa meva hi havia una carnisseria(hi ha). El meu avi era el típic negociant; anava de fira en fira comprant animals. Feia el transport amb el xarret o la tartana segons el temps que fes.

Un dia, el meu avi, va arribar a casa tot entusiasmat, li havien dit que havia sortit al mercat el Citroen furgoneta (ideal pel negoci de la casa). Va enviar al seu fill i un cosí seu a comprar-lo a Madrid -a Barcelona, encara no hi havia arribat -El Dos Cavalls,
M – 325125 – va ser l'admiració de tothom. doncs va ser el primer en arribar el poble.

Per a nosaltres va ser una pesadesa ja que desprès de la jornada a la fàbrica tèxtil, ens donava el temps just per dinar, i ja el teníem a la porta esperant-nos, per continuar les feines del tros: veremar, segar, batre o la feina que tocava en aquell moment.

TANKAS

Aquells seixanta
les feines eren dures,

mula i carro
pitxot i portadores

veremar el setembre

Faltes d'escola

per complir amb la feina

no importava

primer eren les tasques

del tros i del negoci

Capitol V L'illa dels Tretze Sants

2008-02-04T20:41:00.001+01:00

Fragments de l'últim capítol de L'illa dels tretze Sants: m'hi he quedat ben atrapada

(...)No participava de l'entusiasme que la nova situació política encenia entre els presents amb la música de fons de la cercavila. El rei, la república...¿Què era , alló? ¿Què volia dir? les paraules de l'home de la Júlia, un dels més il·lusionats amb els canvis que comportaria la instauració del nou règim, no li passaven de la pell.El dolor va colpir-lo de sobte al cementiri, mentre l'enterramorts Jeremies, caliquenya negra a la comissura del llavis, nas de pebrot i mirada tèrbola d'anar sempre a vela-tapava desmanyotadament la boca del nínxol sota el blau lluminós del dia d'abril; va sentir que s'afonava, es trobà sol en una buidor fosca, inabastable, gèlida(...)

(...)L'agutzil, empassant-se la ranera de l'agonia que no podia amollar a través de la mordassa, morí al cap de dos dies , el pes d'una matinada estremida pel cerç. Colgat el difunt-capvespre vinós entre els xiprers del fossar, embolcallats els quatre gats aterrits del seguici -, semblà que les revelacions de l'agutzil s'esvanirien juntament amb la imatge de l'assassí (...)

(...)Aquell matí, al Nelson, allò no li feia ni fred ni calor . A penes salparen, es tancà en la closca de l'abaltiment mentre servava d'esma el Neptú riu avall. El sol aclaria de pressa els blaus foscos

de l'aigua(...)

(...)La decadència de la vogada ensopia el patró. Dins el seu cervell s'ataconaven pensaments ombrívols(...)

(...)La sotragada de vergonya el féu eixir del marasme en què l'havia enfonsat la mort del vell Arquimedes. L'amallada i la pèrdua del mineral se li va clavar a l'ànima malgrat la defensa de la

vídua "A l'infern, el carbó; el Nelson és el millor patró de l'Ebre" i d'ençà d'aleshores no pogué passar mai vora la mitjana de la Ferradura sense rememorar el fet i sentir de nou el cruixit del buc contra el fons(...)

(...)Entre els roquissars grocs i rojos dels vessants de la vall grallaven els corbs. El matxo sirgava lentament per la riba dreta remolcant el llaüt(...)

(...)El patró no tingué temps d'embrancar-se en especulacions sobre la causa de l'aïllament de l'Aleix, els suposats amors de l'artista-terribles, ignominiosos, diabòlics, segons la Feliça Rodenes, que hi al·ludia veladament manta vegada des del Balcó de l'Apocalipsi a més de denunciar-los confidencialment al bisbe de Lleida – perquè els crits del Joanet del Pla li esbandiren les cabòries.
-¿Què passa?
-Veig un cos a la mitjana, entre els gatells!
-La puta d'oros! -amollà l'Atanasi Resurrecció-. Deu ser un ofegat.
Al Nelson se li féu un nus a la gola(...)

(...)Sempre pensava en el pare, desaparegut a la Lliberola, que havia acabat, segurament, com aquells desgraciats, inflats com bots, bruts de fang, mossegats per les anguiles. Cada cop, fins que el temps no li esbandia les imatges obsessives, odiava el riu i el maleïa.
-¿On és?
-A punta de la mitjana.
Féu aturar el matxo, amollà sirga i va posar proa a l'illa.L'Ebre,mirall espurnejat, enlluernava; un baf blavenc i enganxós tremolava damunt la mitjana de la Ferradura(...)

(...)El Nelson no volia ni mirar. ¿Qui devia ser? ¿Algun vilatà? Si no, ¿d'on l'havien arrossegat les aigües, a quin lloc el buscaven amb angoixa?(...)

(...) El Nelson va preguntar-se si la troballa no acabava de trastornar el peó. Blasfemà.
-Nelson, vine! -cridava l'altre-. No has vist en ta vida una cosa pareguda!(...)

(...)Quant separà les branques dels gatells, aparegueren el cos cobert de crostes de fang, la cara amb una galta afonada a l'aigua i l'altra mig desfeta. El blanc d'un ull brillava entre dues clapes de llot negrós, la nineta immòbil fitava el cel sense núvols.
-Una estàtua!-exclamà l'Atanasi Resurrecció.
-Un sant!-afirmà el Joanet del Pla amb alleugeriment mentre ruixava la figura per netejar-la-. Un sant de missa!
El llot regalimava galtes avall de la imatge, en deixava veure la policromia: el rosat pàl·lid de les galtes donava pas a la foscor de la barba, llarga i arrissada, on esclatava el vermelló dels llavis.
-Pareix un bisbe-mormolà el tercer peó(...)

(...)El pit, on la fusta policromada figurava una dalmàtica, sembla un clivell: era ple de forats, com si se l'haguessin menjat els corcs.
-pareix una escopetada-va esclafir el joanet del pla.(...)

(...)Collons, un àngel!
Li falta l'ala esquerra , tenia solament una mà i el cos era ple de nafres.
-Pobre caloi!
El segon barbut, gairebé nu i amb una calavera a la mà dreta, va aparèixer prop de l'àngel i vora
també de la quarta imatge amb barbes blanques, abraçada a una creu en forma d'aspa. La santa, rossa i amb cara d'embadaliment, no havia arribat als gatells; es trobava encallada en aigua morta a mitja dotzena de passes de la riba, junt amb tres dimonis banyuts amb forques de ferro i un frontal d'altar ple de figures pintades. Més amunt, a l'entrada d'un dels canals de la mitjana, la imatge escapçada d'un sant jeia de sobines al costat d'una verge vestida amb túnica blava. Un reclinatori negre s'havia amallat a les arrels de l'àlber deixat a l'illa feia molts anys per una riada(...)
(...)Pareixen morts, ¿oi, Nelson?-remugar el Joanet, un pèl esbalaït davant l'estesa d'imatges.
-Si més no, diries que han volgut matar-los. Anem al llaüt, de pressa.
Una carpa tallà la pell de l'aigua: la lluentor platejada del peix voltat de gotes irisades semblà immobilitzar-se en el punt àlgid del salt(...)

(...)El fil dels records va tornar al dia de juliol del 1936, quan el vaixell passava enfront de la mina Amat. Mentre miraven amb inquietud les instal·lacions desertes, va ressonar un cop a la roda de proa.
Un altre!-va exclamar l'Atanasi Resurrecció-. Aquest semble sant Blai de l'església de la vila!
El Nelson va sentir la fregadissa a la banda d'estribord: desprès, el barbut de fusta es va perdre Ebre avall entre l'escuma del solc del Neptú.

TANKES

Apunta l'alba
mentre el Neptú servava
pel riu avall d'esma!
el Nelson, es tancava
amb pensaments ombrívols

Els corbs grallaven
pels roquissars grocs, rojos
el matxo sirga
lentament per la riba,
el llaüt remolcava

Un cop ressona,
a la roda de proa
mentre miraven...
és sant Blai ! exclamava!
l'Atanasi el vell Nelson

Els records tornen
amb mirades inquietes
davant la mina,
la fàbrica deserta...
quan el vaixell passava

Amb la mordassa
amollant l'agonia
L'agutzil mori
l'assassí, esmente
entre xiprers l'enterren

Haikús, capitol IV

2008-01-28T14:24:00.000+01:00

Aigua de pluges
que aviven en el riu Ebre,
del Castell baixen

Carlota Torres
els records traspapera,
el trombó no tocava

Festa esbandida
per la mort ombrejada,
segueix la festa

Al peu d'un cingle
el pit li travessava
l'Arnau es mori

CAMÍ DE SIRGA. Capitol II, 2a part

2008-01-26T21:08:00.001+01:00

Mira com comença la segona part d'aquest capítol: "El fil què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí del 1925". Explica alguna història real o fictícia que comenci d'aquesta manera

DESEMBRE NEVAT

El fil què al·ludia la Maria estava nuat a un matí de desembre de 1968, a les vacances de Nadal. Quan en mig d'una gran nevada i des del terrat de casa seva, va veure un xicot que baixava pel carrer xipollejant la neu. A la Maria no se li acudí res més que fer una generosa bola de neu i quan estava a l'altura, la hi tirà; el va ensopegar de mig a mig i la Maria s'amagà per no ser descoberta. El comentari a la seva germana va ser: “Aquest serà el meu marit”. Ens casàvem l’agost de 1971.

HAIKÚS

Nevat desembre
el marit escollia,
quina ironia

Teula gebrada
gotes d'aigua espurnava,
la neu blanca

Una sèrie de tv sobre les veus del Pamano

2008-01-15T12:52:00.000+01:00

La Vall d'Àssua

Avui al matí, mentres estava esmorzant a la cuina, he sentit de resquitlló, a Catalunya Ràdio, una notícia sobre la filmació d'una sèrie sobre les veus del Pamano, de Jaume Cabré.

Després d'això, amb el meu fill, hem buscat per internet el programa dels matins a Catalunya Ràdio, i hem escoltat fins a trobar la notícia:
(al minut 41:07 de la franja horària de 8 a 9h d'avui, 15 de gener del 2008).

Riu Pamano.

La notícia, que s'ha publicat al diaria la Mañana fa referència a la gravació d'una minisèrie de dos capítols. La sèrie es gravarà a la Vall d'Àssua, on està ambientada la novel·la.
Una vegada més, hem de felicitar en Jaume Cabré pels fruits que està donant aquesta apassionant novel·la.

CENT ANYS DE MERCÈ RODOREDA

2008-01-15T12:08:00.002+01:00

Mercè Rodoreda, vida secreta

El dia 2 de gener amb commemoració del centenari de Mercè Rodoreda, TV3 va emetre “La Plaça del Diamant” i a continuació varen fer un reportatge de la seva vida. Personalment el vaig trobar molt interessant ja que va parlar el seu nét molt obertament , sense cap mena de rancúnia, dels problemes familiars. Amb vaig assabentar de coses que ignorava i no les havia sentit mai.

INFANTESA

-1-

Al voltant de Sant Gervasi
l’any 1908
la Mercè Rodoreda hi ha nascut.

-2-

A costura poc hi va anar
ja que l’avi Pere
molt temps malalt va esta

-3-

No para mai de llegir
això la converteix en
una autodidacta amb molt de frenesí

Quan l'avi Gurguí mor, la bombolla on viu la Mercè es trenca. Després, sempre dirà que la felicitat

s'acaba als 12 anys.

Aquest fet coincideix amb la tornada de l'oncle d'Amèrica, Joan Gurguí, el germà de la seva mare.
El dia que ella fa 20 anys es casen.

-4-

Amb el parent indià i un pèl esbojarrat,
amb vint anys: casada, afillada i
a l'oncle a decidit deixar.

9 mesos i 10 dies després d'aquest matrimoni, neix l'únic fill de Mercè Rodoreda.
Es diu Jordi Gurguí. Actualment viu en un geriàtric.
Els últims 30 anys ha estat ingressat perquè pateix una esquizofrènia. Ha viscut apartat del món real i de la imatge de la seva mare.

Josep Maria Gurguí i Puig
Jo suposo que hi deu haver gent que es pot pensar que el fet que aparegués el fill, el fill que era malalt, que havien tingut una relació que no va ser la perfecta, perjudicava la imatge de la meva àvia, i jo crec que és al revés. Vull dir, a les persones se les valora exactament per lo que són i per lo que han fet, i no per lo que ens diuen que han fet. Jo, com que estic molt orgullós del meu pare i de la meva àvia, considero que és una animalada el fet d'intentar amagar a la gent que el meu pare està malalt, que la meva àvia ha tingut quatre néts i que podem estar aquí fent el programa.

Margarida Puig

Bueno, això, és clar, si el Jordi en aquest moment estigués bé, potser ho explicaria tal com va ser. Va ser qüestió de diners. Desgraciadament, quan es barregen els diners amb les famílies, malament rai. Aleshores es veu que ella volia que ell li arreglés unes coses d'uns diners, del marit i del pare, diguem... I ell va dir que ja estava arreglat... i, en fi, que ja no li podia donar més quantitat, perquè ja tenia la quarta marital, que ja no tenia que donar-li més quantitat i que ell havia de pensar en el patrimoni dels seus fills. Tot això va portar a una mena de malestar entre ells dos i es van estar a casa, allà, a la Bonanova, tota una nit enraonant. Jo me'n vaig anar a dormir, vaig dir: "Ja us ho fareu, jo demà al matí he de portar els nens a l'escola", i es van estar tota la nit enraonant. I pel matí, es va llevar, es va arreglar i li va dir: "Adéu, no em veuràs mai més a la vida, cadascú que segueixi el seu camí." I així va ser.

El 1971, mor l'oncle-marit, Joan Gurguí. És la fi d'un matrimoni ja extingit, i l'oportunitat per a Rodoreda d'aconseguir independència econòmica. En aquest moment es produeix un daltabaix en la relació mare - fill. A partir d'aquest moment, quan vingui a Barcelona, s'estarà sempre al seu pis del carrer Balmes.
El 1971 serà per a ella un any negre. Pocs mesos més tard, l'avisen que vagi a Viena, perquè l'Armand Obiols és a l'hospital i està molt greu.

-5-
De la novel·la sóc novella
Sóc una dona honrada?, Aloma...
Són una meravella

GUERRA I EXILI

L'esclat de la Guerra Civil la sorprèn col·laborant a la Institució de les Lletres Catalanes.
El 1939 aprofitarà per fugir cap a França amb altres intel·lectuals catalans.
Ella té 31 anys.

S'instal·len en aquest castell de Roissy-en-Brie, un petit poble als afores de París,
amb un grup de 20 exiliats catalans.Clar, aparentment eren unes vacances, unes
vacances primaverals i d'estiu molt agradables. Però en el cas de la Mercè Rodoreda,
sí que hi ha una cosa especialment molt important: que és aquí on s'enamora
de l'Armand Obiols.

-6-
Són temps de guerra, fam, plor
tot canvia per la Rodoreda
a l’exili va emigrar amb pena i dolors

-7-
A França viu amb escriptors
És Armand Obiols,
qui li fa aflorar nous amors.

PRODUCCIÓ LITERÀRIA

-8-
Entre París i Ginebra
es presentar els jocs Florals
i guanya tres Flors Naturals

-9-
La seva vida va passant
vola, vola Colometa
per la Plaça del dia

El 1980 és l'any de la consagració. Finalment li donen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És l'autora més llegida i la més traduïda. Es fa la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant. Ja no haurà de preocupar-se més pels diners.

RETIRADA I MORT

Mercè Rodoreda descobreix Romanyà de la Selva ben passada la seixantena. Aquest racó de món serà l'última estació després d'una vida intel·lectual i personal molt agitada. Darrere seu, hi ha una llarga llista d'obres d'una dimensió inaudita per a la literatura catalana. Però el reconeixement del seu talent ha trigat massa a arribar. Rodoreda juga a deixar-se estimar com a gran figura de les lletres, alhora que es refugia en la pau i la solitud de les Gavarres.

Rodoreda s'allunya de la família, però en canvi s'està cada vegada més temps a Catalunya. Retroba
algunes amigues d'abans de la guerra, entre elles Carme Manrubia. Ella li descobreix Romanyà. El restaurant Les Gavarres és el seu punt de reunió habitual.

A poc a poc s'anirà establint a Romanyà, com en una mena d'exili. Però aquesta vegada s'exilia de la seva història personal i comença la construcció del personatge públic.

I va voler una casa on es veiés on sortia el sol i on marxava el sol. O sigui que ella en deia, "als quatre vents, la casa dels quatre vents!"

-11-
Als "quatre vents" s'ha instal·lat
Mirall trencat escriu,
obra de gran complexitat

A poc a poc s'anirà establint a Romanyà, com en una mena d'exili.
Però aquesta vegada s'exilia de la seva història personal i comença la construcció
del personatge públic.

El 1983 la ingressen en una clínica de Girona. Té un càncer de fetge molt avançat. En Joan Sales avisa la família. Per a molts és una sorpresa quan es presenten a l'hospital.

Isabel Parés
Des de que li van dir que tenia càncer i que no hi havia res a fer, ella es va deixar anar. No va posar res de la seva part per poder viure, o sigui, que es va deixar anar. I estava molt decaiguda. I jo li vaig dir: "Mercè, no m'havies dit pas que tenies uns néts tan bonics, tan macos, això no m'ho havies explicat. Veus com no m'ho explicaves tot? Això no m'ho havies dit!" I em diu, fa així i es posa a riure: "Sí." I dic: "T'agradaria veure'ls?" I fa així. "Mira que estan aquí, vols que els hi digui que entrin?" I me diu: "Sí."

Josep Maria Gurguí i Puig
És molt difícil recordar el primer cop que vaig veure la meva àvia, perquè precisament
va ser en aquesta casa, i bueno, se'm fa tot molt difuminat. L'únic que me'n recordo
és que em va sobtar molt, que feia molt temps que no la veia, que hi havia gent que
feia molts comentaris... A casa havia vist problemes, que se'n parlava, d'ella, que
estava a fora... I la primera cosa que em va sobtar d'ella és que era una persona
normal, que no donava importància al temps que havia passat, a l'espai, ni res.
L'únic, quan va tornar, ens va saludar... Va dir que sabia molt de nosaltres -suposo
que era per cartes-, i la vaig veure com una persona encantadora, simpatiquíssima,
i que a mi no... La vaig veure, suposo, com qualsevol nét que veu a la seva àvia.

Josep Maria Gurguí i Puig

Com quan es va morir, que em van preguntar en una entrevista a la tele -jo tenia 21 anys-, em van dir: "És veritat que vosaltres esteu molt barallats, amb la teva àvia?". Jo li vaig dir: "No. Jo no estic barallat amb ningú. Ni crec que la meva àvia ho estigui amb mi. Però si ella, per poder escriure i per poder ser l'àvia de tots, ensenyant lo que ella sap fer, que és escriure, ha de passar de veure els seus néts, que passi de veure els seus néts. Perquè és molt més important la seva obra com a escriptora catalana que el bé que em pugui fer a mi particularment."

Josep Maria Gurguí i Puig

Estava molt malament i a penes parlava, però parlava clar. A mi l'únic que em va dir, em va
agafar la mà, jo vaig acostar la mà a la seva, però jo no li vaig agafar la seva, sinó que va
ser ella la que em va agafar la mà a mi. I em va dir que la perdonés, que ella sempre ens
havia estimat i que si no havia estat amb nosaltres que la perdonéssim, no va dir res més,
va tancar els ulls i jo me'n vaig anar.

L'enterrament el recordo que hi havia una quantitat horrorosa de gent,
com que estàvem a les portes de les eleccions estava ple de polítics. Hi havia moltíssimes
persones que es van desplaçar. En el cementiri no hi cabia ningú. Tots els medis de
comunicació, hasta hi havia un senyor enfilat a un arbre retransmetent l'enterrament.

ENTERRADA A ROMANYÀ DE LA SELVA

-12-

1983, 13 D'ABRIL

LA LLENGUA CATALANA PERD UNA DAMA

SENYORA DE GRAN ESTIL.

Josep Maria Gurguí i Puig
Jo, més que res, estava dolgut, perquè, igual que en els dos últims anys el meu germà i jo ens vam atrevir a venir a veure-la, a pesar que hi havia hagut problemes amb els meus pares, em feia mal el fet de no haver-ho intentat abans. També -posteriorment he pensat- era jove, tenia la meva vida, estudiava, just començava a treballar, a guanyar-me la vida, i jo també tenia les meves coses a fer. Però et dol, et dol perquè vam fer un intent d'aproximació que jo crec que va ser positiu. No crec que mai hagués arribat a agafar la meva àvia dels braços i que vingués a casa meva; això, està clar, no. Però bueno, veia que no tenia per què tindre por, ni jo ni els meus germans, ni ella mateixa, de veure'ns de tant en quant. Doncs això, em va fer mal no haver-ho intentat abans.

Al final, com ella escriu en la dedicatòria de La plaça del Diamant: "Estimat, aquestes coses són la vida."

Mercè Rodoreda (arxiu)
Per a un escriptor o per a un artista, una vida difícil i èpoques dolentes i això és importantíssim, per formar, és a dir, per tenir una capacitat de... com diria jo, et converteix en més humà, comprens?, adonar-te'n, i el viure malament t'humanitza.

Documentació:
Extreta, del documental "Vida secreta TV3"
Documental "El meu avi TV3"
Informació per internet.

Les Verges Màrtirs

2007-11-26T20:35:00.001+01:00

El escollir per nom del bloc "Les Verges Martirs", he sentit curiositat de buscar informació sobre el cuadre de "Les Tres Gràcies" de Pier Paul Rubens.

El capítol 2 del llibre pàgina 16 i 17, diu això:

La pintura representava un grup de figures femenines rosades i abundoses les quals deixaven clarejar sense cap mena de pudor els seus encants a través d'uns vels finíssims,vaporosos, una pura il·lució tèxtil.Tan suggeridores resultaven les dames que calgué la indulgència dels pares, la por de la germana d'irritar el germà solter de qui, malgrat les aprensions, no perdia les esperances d'heretar, i també l'aquiescència del rector de la vila, visitant assidu de la casa, perquè fos concedit a la composició el lloc d'honor del saló. El capellà, panxut, parsimoniós i beatífic, estudià la pintura amb una minuciositat potser un pel excessiva, cosa que provocà comentaris sarcàstics de part de la Camil·la, una de les minyones, en el retir de la cuina, i el cap de força berenars inacabables amb secalls i xocolata, dictaminà que, si bé no hi havia prou elements per assegurar que la pintura, tal com afirmava amb una mitja rialla l'oncle clavera, representava unes donzelles cristianes a punt de patir el martiri, devorades pels lleons en un amfiteatre romà.

Quan Rubens va pintar les tres gràcies es va inspirar en la mitologia grega,les tres gràcies representen filles del deu Zeus i la ninfa Eurymona ( Eufrosina, Talía i Aglae)

Eufrosina: de significat alegria

Talía: significa fecunda, que brota amb esplendor

Aglae: esplèndida

Aquest quadre va ser pintat al 1639, típic de la pintura flamenca antiga. Actualment el quadre està al museo del Prado de Madrid.

Les tres dones representen l’afabilitat, la simpatia i la delicadesa. La manera i l’assumpte del quadre es remonta a l’art clàssic, però va ser Rafael al renaixement qui el va recobrà. Rubens va mantenir la composició de Rafael, però va canviar la relació entre les tres figures que estant conectades entre si a través dels braços, el vel i les mirades, és a dir, representa la unió psicològica donant així una nova visió d’unitat de grup.

La sensació de moviment i gràcia que irradien les tres joves és excelent, obtenint l’efecte de convidar l’aspectador a integrar-se a l’escena.

Les flors de la guirnalda i el fons del paisatge accentuen la bellesa de tot el conjunt.

Com a curiositat la gràcia de la dreta té el rostre de la dona de Rubens ( Isabella Brandt) i es creu que la de l’esquerra és Héléne Fourment ( la 2ª dona) que ja havia pintat en molts quadres.

Capítol 5

2007-11-23T11:45:00.000+01:00

L'arpia negra, greixosa, esdentagada, posava una èfasi especial en la fí de l'Arquimedes Quintana: les anguiles el devorarien com a càstig per la seva gosadia de pretendre canviar coses immutables des dels tems de Déu.

Capítol 5

2007-11-23T11:36:00.001+01:00

El tems canvia de cop i volta.
El desembre fredurós mudà en abrilada: s'esbandiren les boires, una alenada tèvia va enllissar-se per la vall, comença a ploure a bots i barrals.

Haikú

2007-11-16T11:21:00.001+01:00

Figura arnada
calavera groguissa
empolsinada

blocs matí

16 novembre 2007

La batalla de Tetuan

2007-11-07T12:10:00.000+01:00

Batalla de Tetuan

La Batalla de Tetuan va tenir lloc a Tetuan, Marroc; entre l'exercit espanyol d'Àfrica, sota les ordres del general O'Donnell, i l'exercit del Marroc (comandat per Mohammed IV, sultà del Marroc) amb la fi d'obtenir la possessió d'aquesta ciutat. Aquesta batalla forma part de la guerra hispano-marroquí (1859-1860). Amb la victòria final de l'exèrcit espanyol.
Amb aquesta victòria s'aconsegueix el fi dels atacs a les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla per part de Marroc, i la captura de Tetuan que passa a formar part de la Corona espanyola.

O'Donnell va acampar les seves tropes provisionalment a un descampat al nord de Madrid mentres esperava per a tenir una entrada trionfal a la capital espanyola, cosa que no va arribar a succeir mai. Als voltants d'aquest campament es van anar instal·lant comerciants fet que va provocar que l'assentament anés passant de provisional a permanent, donant origen al barri de "Tetuán de las Victorias"

El general O'Donnell a la batalla de Tetuan pintat per Dionisio Fierros Álvarez.

Escena de la batalla de Tetuan, pintat per Salvador Dalí.