Haikús, capitol IV

Aigua de pluges
que aviven en el riu Ebre,
del Castell baixen


Carlota Torres
els records traspapera,
el trombó no tocava


Festa esbandida
per la mort ombrejada,
segueix la festa


Al peu d'un cingle
el pit li travessava
l'Arnau es mori

CAMÍ DE SIRGA. Capitol II, 2a part

Mira com comença la segona part d'aquest capítol: "El fil què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí del 1925". Explica alguna història real o fictícia que comenci d'aquesta manera

DESEMBRE NEVAT

El fil què al·ludia la Maria estava nuat a un matí de desembre de 1968, a les vacances de Nadal. Quan en mig d'una gran nevada i des del terrat de casa seva, va veure un xicot que baixava pel carrer xipollejant la neu. A la Maria no se li acudí res més que fer una generosa bola de neu i quan estava a l'altura, la hi tirà; el va ensopegar de mig a mig i la Maria s'amagà per no ser descoberta. El comentari a la seva germana va ser: “Aquest serà el meu marit”. Ens casàvem l’agost de 1971.

HAIKÚS

Nevat desembre
el marit escollia,
quina ironia


Teula gebrada
gotes d'aigua espurnava,
la neu blanca

Una sèrie de tv sobre les veus del Pamano

La Vall d'Àssua

Avui al matí, mentres estava esmorzant a la cuina, he sentit de resquitlló, a Catalunya Ràdio, una notícia sobre la filmació d'una sèrie sobre les veus del Pamano, de Jaume Cabré.

Després d'això, amb el meu fill, hem buscat per internet el programa dels matins a Catalunya Ràdio, i hem escoltat fins a trobar la notícia:
(al minut 41:07 de la franja horària de 8 a 9h d'avui, 15 de gener del 2008).

Riu Pamano.

La notícia, que s'ha publicat al diaria la Mañana fa referència a la gravació d'una minisèrie de dos capítols. La sèrie es gravarà a la Vall d'Àssua, on està ambientada la novel·la.
Una vegada més, hem de felicitar en Jaume Cabré pels fruits que està donant aquesta apassionant novel·la.

CENT ANYS DE MERCÈ RODOREDA

Mercè Rodoreda, vida secreta

El dia 2 de gener amb commemoració del centenari de Mercè Rodoreda, TV3 va emetre “La Plaça del Diamant” i a continuació varen fer un reportatge de la seva vida. Personalment el vaig trobar molt interessant ja que va parlar el seu nét molt obertament , sense cap mena de rancúnia, dels problemes familiars. Amb vaig assabentar de coses que ignorava i no les havia sentit mai.

INFANTESA

-1-

Al voltant de Sant Gervasi
l’any 1908
la Mercè Rodoreda hi ha nascut.

-2-

A costura poc hi va anar
ja que l’avi Pere
molt temps malalt va esta

-3-

No para mai de llegir
això la converteix en
una autodidacta amb molt de frenesí

Quan l'avi Gurguí mor, la bombolla on viu la Mercè es trenca. Després, sempre dirà que la felicitat

s'acaba als 12 anys.

Aquest fet coincideix amb la tornada de l'oncle d'Amèrica, Joan Gurguí, el germà de la seva mare.
El dia que ella fa 20 anys es casen.

-4-

Amb el parent indià i un pèl esbojarrat,
amb vint anys: casada, afillada i
a l'oncle a decidit deixar.

9 mesos i 10 dies després d'aquest matrimoni, neix l'únic fill de Mercè Rodoreda.
Es diu Jordi Gurguí. Actualment viu en un geriàtric.
Els últims 30 anys ha estat ingressat perquè pateix una esquizofrènia. Ha viscut apartat del món real i de la imatge de la seva mare.

Josep Maria Gurguí i Puig
Jo suposo que hi deu haver gent que es pot pensar que el fet que aparegués el fill, el fill que era malalt, que havien tingut una relació que no va ser la perfecta, perjudicava la imatge de la meva àvia, i jo crec que és al revés. Vull dir, a les persones se les valora exactament per lo que són i per lo que han fet, i no per lo que ens diuen que han fet. Jo, com que estic molt orgullós del meu pare i de la meva àvia, considero que és una animalada el fet d'intentar amagar a la gent que el meu pare està malalt, que la meva àvia ha tingut quatre néts i que podem estar aquí fent el programa.

Margarida Puig

Bueno, això, és clar, si el Jordi en aquest moment estigués bé, potser ho explicaria tal com va ser. Va ser qüestió de diners. Desgraciadament, quan es barregen els diners amb les famílies, malament rai. Aleshores es veu que ella volia que ell li arreglés unes coses d'uns diners, del marit i del pare, diguem... I ell va dir que ja estava arreglat... i, en fi, que ja no li podia donar més quantitat, perquè ja tenia la quarta marital, que ja no tenia que donar-li més quantitat i que ell havia de pensar en el patrimoni dels seus fills. Tot això va portar a una mena de malestar entre ells dos i es van estar a casa, allà, a la Bonanova, tota una nit enraonant. Jo me'n vaig anar a dormir, vaig dir: "Ja us ho fareu, jo demà al matí he de portar els nens a l'escola", i es van estar tota la nit enraonant. I pel matí, es va llevar, es va arreglar i li va dir: "Adéu, no em veuràs mai més a la vida, cadascú que segueixi el seu camí." I així va ser.

El 1971, mor l'oncle-marit, Joan Gurguí. És la fi d'un matrimoni ja extingit, i l'oportunitat per a Rodoreda d'aconseguir independència econòmica. En aquest moment es produeix un daltabaix en la relació mare - fill. A partir d'aquest moment, quan vingui a Barcelona, s'estarà sempre al seu pis del carrer Balmes.
El 1971 serà per a ella un any negre. Pocs mesos més tard, l'avisen que vagi a Viena, perquè l'Armand Obiols és a l'hospital i està molt greu.

-5-
De la novel·la sóc novella
Sóc una dona honrada?, Aloma...
Són una meravella

GUERRA I EXILI

L'esclat de la Guerra Civil la sorprèn col·laborant a la Institució de les Lletres Catalanes.
El 1939 aprofitarà per fugir cap a França amb altres intel·lectuals catalans.
Ella té 31 anys.

S'instal·len en aquest castell de Roissy-en-Brie, un petit poble als afores de París,
amb un grup de 20 exiliats catalans.Clar, aparentment eren unes vacances, unes
vacances primaverals i d'estiu molt agradables. Però en el cas de la Mercè Rodoreda,
sí que hi ha una cosa especialment molt important: que és aquí on s'enamora
de l'Armand Obiols.

-6-
Són temps de guerra, fam, plor
tot canvia per la Rodoreda
a l’exili va emigrar amb pena i dolors

-7-
A França viu amb escriptors
És Armand Obiols,
qui li fa aflorar nous amors.

PRODUCCIÓ LITERÀRIA

-8-
Entre París i Ginebra
es presentar els jocs Florals
i guanya tres Flors Naturals

-9-
La seva vida va passant
vola, vola Colometa
per la Plaça del dia

El 1980 és l'any de la consagració. Finalment li donen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És l'autora més llegida i la més traduïda. Es fa la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant. Ja no haurà de preocupar-se més pels diners.

RETIRADA I MORT

Mercè Rodoreda descobreix Romanyà de la Selva ben passada la seixantena. Aquest racó de món serà l'última estació després d'una vida intel·lectual i personal molt agitada. Darrere seu, hi ha una llarga llista d'obres d'una dimensió inaudita per a la literatura catalana. Però el reconeixement del seu talent ha trigat massa a arribar. Rodoreda juga a deixar-se estimar com a gran figura de les lletres, alhora que es refugia en la pau i la solitud de les Gavarres.

Rodoreda s'allunya de la família, però en canvi s'està cada vegada més temps a Catalunya. Retroba
algunes amigues d'abans de la guerra, entre elles Carme Manrubia. Ella li descobreix Romanyà. El restaurant Les Gavarres és el seu punt de reunió habitual.

A poc a poc s'anirà establint a Romanyà, com en una mena d'exili. Però aquesta vegada s'exilia de la seva història personal i comença la construcció del personatge públic.

I va voler una casa on es veiés on sortia el sol i on marxava el sol. O sigui que ella en deia, "als quatre vents, la casa dels quatre vents!"

-11-
Als "quatre vents" s'ha instal·lat
Mirall trencat escriu,
obra de gran complexitat

A poc a poc s'anirà establint a Romanyà, com en una mena d'exili.
Però aquesta vegada s'exilia de la seva història personal i comença la construcció
del personatge públic.

El 1983 la ingressen en una clínica de Girona. Té un càncer de fetge molt avançat. En Joan Sales avisa la família. Per a molts és una sorpresa quan es presenten a l'hospital.

Isabel Parés
Des de que li van dir que tenia càncer i que no hi havia res a fer, ella es va deixar anar. No va posar res de la seva part per poder viure, o sigui, que es va deixar anar. I estava molt decaiguda. I jo li vaig dir: "Mercè, no m'havies dit pas que tenies uns néts tan bonics, tan macos, això no m'ho havies explicat. Veus com no m'ho explicaves tot? Això no m'ho havies dit!" I em diu, fa així i es posa a riure: "Sí." I dic: "T'agradaria veure'ls?" I fa així. "Mira que estan aquí, vols que els hi digui que entrin?" I me diu: "Sí."

Josep Maria Gurguí i Puig
És molt difícil recordar el primer cop que vaig veure la meva àvia, perquè precisament
va ser en aquesta casa, i bueno, se'm fa tot molt difuminat. L'únic que me'n recordo
és que em va sobtar molt, que feia molt temps que no la veia, que hi havia gent que
feia molts comentaris... A casa havia vist problemes, que se'n parlava, d'ella, que
estava a fora... I la primera cosa que em va sobtar d'ella és que era una persona
normal, que no donava importància al temps que havia passat, a l'espai, ni res.
L'únic, quan va tornar, ens va saludar... Va dir que sabia molt de nosaltres -suposo
que era per cartes-, i la vaig veure com una persona encantadora, simpatiquíssima,
i que a mi no... La vaig veure, suposo, com qualsevol nét que veu a la seva àvia.

Josep Maria Gurguí i Puig

Com quan es va morir, que em van preguntar en una entrevista a la tele -jo tenia 21 anys-, em van dir: "És veritat que vosaltres esteu molt barallats, amb la teva àvia?". Jo li vaig dir: "No. Jo no estic barallat amb ningú. Ni crec que la meva àvia ho estigui amb mi. Però si ella, per poder escriure i per poder ser l'àvia de tots, ensenyant lo que ella sap fer, que és escriure, ha de passar de veure els seus néts, que passi de veure els seus néts. Perquè és molt més important la seva obra com a escriptora catalana que el bé que em pugui fer a mi particularment."

Josep Maria Gurguí i Puig

Estava molt malament i a penes parlava, però parlava clar. A mi l'únic que em va dir, em va
agafar la mà, jo vaig acostar la mà a la seva, però jo no li vaig agafar la seva, sinó que va
ser ella la que em va agafar la mà a mi. I em va dir que la perdonés, que ella sempre ens
havia estimat i que si no havia estat amb nosaltres que la perdonéssim, no va dir res més,
va tancar els ulls i jo me'n vaig anar.

L'enterrament el recordo que hi havia una quantitat horrorosa de gent,
com que estàvem a les portes de les eleccions estava ple de polítics. Hi havia moltíssimes
persones que es van desplaçar. En el cementiri no hi cabia ningú. Tots els medis de
comunicació, hasta hi havia un senyor enfilat a un arbre retransmetent l'enterrament.

ENTERRADA A ROMANYÀ DE LA SELVA

-12-

1983, 13 D'ABRIL

LA LLENGUA CATALANA PERD UNA DAMA

SENYORA DE GRAN ESTIL.

Josep Maria Gurguí i Puig
Jo, més que res, estava dolgut, perquè, igual que en els dos últims anys el meu germà i jo ens vam atrevir a venir a veure-la, a pesar que hi havia hagut problemes amb els meus pares, em feia mal el fet de no haver-ho intentat abans. També -posteriorment he pensat- era jove, tenia la meva vida, estudiava, just començava a treballar, a guanyar-me la vida, i jo també tenia les meves coses a fer. Però et dol, et dol perquè vam fer un intent d'aproximació que jo crec que va ser positiu. No crec que mai hagués arribat a agafar la meva àvia dels braços i que vingués a casa meva; això, està clar, no. Però bueno, veia que no tenia per què tindre por, ni jo ni els meus germans, ni ella mateixa, de veure'ns de tant en quant. Doncs això, em va fer mal no haver-ho intentat abans.

Al final, com ella escriu en la dedicatòria de La plaça del Diamant: "Estimat, aquestes coses són la vida."

Mercè Rodoreda (arxiu)
Per a un escriptor o per a un artista, una vida difícil i èpoques dolentes i això és importantíssim, per formar, és a dir, per tenir una capacitat de... com diria jo, et converteix en més humà, comprens?, adonar-te'n, i el viure malament t'humanitza.

Documentació:
Extreta, del documental "Vida secreta TV3"
Documental "El meu avi TV3"
Informació per internet.