Tercera part: Capitol II

La llum sedosa
amb pinzellades d'ocres,
entre cortines,
que pel finestral entra
severitat evoca

Cinca i Segre.
Taca enlluernadora
entre gleres.
Ardents i blanquinoses,
entren per vora l'Ebre

l'Àguila de la llibertat

D'entre les ruïnes que quedaven de les destroces fetes a la guerra, hi havia un tros de paret on s'hi aguantava una finestra per donar testimoni del seu pas per la mina . On s'hi podia veure la misèria. Era indiferent com estès la finestra ja que era igual ser a dins que a fora.

Un àguila ho contemplava tot des de la gran finestra de la llibertat.

Llum dura, seca
de l'altiplà desèrtic
que pels Monegres
travessen amb calitges
des de la Vall del Cinca

Carlota Torres,
pel Francesc insultada.
Pare gallina,
la porca de la filla,
no l'importa. Sols veure'l !


Sons de la guerra
quant les tropes de Franco
a la vila entren,
sonava la sirena,
cap a dinar! minaires

Cendra de calandari: 3a part, capítol I

Comença així:

El transbordador, que havia deixat d'existir feia quinze anys, va separar-se de la vora dreta i començà a travessar el riu. Mentrestant les aigües es descolorien, l'aire anava perdent la dolçor tardoral d'aquell octubre del 1971. Quant la borda de la nau topà suaument contra l'embarcador de la banda de la vila, des d'on L'Alfons Garrigues servava el timó amb la seva memòria,el paisatge ja havia quedat cobert per la boira gelada de l'hivern del 1939. Ocres i verds de d'Ebre acabaven de convertir-se en un gris brut sobre el qual s'envalisaven lentament les dargues com escates despreses d'un peix gegantí

TANKAS

Alfons Garrigues

que pel riu travessaves

boira gelada.

El teu timó servaves

lentament s'esllissava


Records de l'avi
culpa, la dictadura
et fan minaire,
el Prim de Ribera,
mort abans de la guerra


D'aquells Garrigues
la memòria fosca
gravat ho portes.
Els qui del tren s'esmunyen
remunten a peu l'Ebre


Por, fred i gana
la República morta,
tornen al poble
gen gran, canalla, dones
refugiats de gerra

Memòria del passat

Era per la dècada dels 50. A casa meva hi havia una carnisseria(hi ha). El meu avi era el típic negociant; anava de fira en fira comprant animals. Feia el transport amb el xarret o la tartana segons el temps que fes.

Un dia, el meu avi, va arribar a casa tot entusiasmat, li havien dit que havia sortit al mercat el Citroen furgoneta (ideal pel negoci de la casa). Va enviar al seu fill i un cosí seu a comprar-lo a Madrid -a Barcelona, encara no hi havia arribat -El Dos Cavalls,
M – 325125 – va ser l'admiració de tothom. doncs va ser el primer en arribar el poble.

Per a nosaltres va ser una pesadesa ja que desprès de la jornada a la fàbrica tèxtil, ens donava el temps just per dinar, i ja el teníem a la porta esperant-nos, per continuar les feines del tros: veremar, segar, batre o la feina que tocava en aquell moment.

TANKAS

Aquells seixanta
les feines eren dures,

mula i carro
pitxot i portadores

veremar el setembre

Faltes d'escola

per complir amb la feina

no importava

primer eren les tasques

del tros i del negoci

Capitol V L'illa dels Tretze Sants

Fragments de l'últim capítol de L'illa dels tretze Sants: m'hi he quedat ben atrapada

(...)No participava de l'entusiasme que la nova situació política encenia entre els presents amb la música de fons de la cercavila. El rei, la república...¿Què era , alló? ¿Què volia dir? les paraules de l'home de la Júlia, un dels més il·lusionats amb els canvis que comportaria la instauració del nou règim, no li passaven de la pell.El dolor va colpir-lo de sobte al cementiri, mentre l'enterramorts Jeremies, caliquenya negra a la comissura del llavis, nas de pebrot i mirada tèrbola d'anar sempre a vela-tapava desmanyotadament la boca del nínxol sota el blau lluminós del dia d'abril; va sentir que s'afonava, es trobà sol en una buidor fosca, inabastable, gèlida(...)

(...)L'agutzil, empassant-se la ranera de l'agonia que no podia amollar a través de la mordassa, morí al cap de dos dies , el pes d'una matinada estremida pel cerç. Colgat el difunt-capvespre vinós entre els xiprers del fossar, embolcallats els quatre gats aterrits del seguici -, semblà que les revelacions de l'agutzil s'esvanirien juntament amb la imatge de l'assassí (...)

(...)Aquell matí, al Nelson, allò no li feia ni fred ni calor . A penes salparen, es tancà en la closca de l'abaltiment mentre servava d'esma el Neptú riu avall. El sol aclaria de pressa els blaus foscos

de l'aigua(...)

(...)La decadència de la vogada ensopia el patró. Dins el seu cervell s'ataconaven pensaments ombrívols(...)

(...)La sotragada de vergonya el féu eixir del marasme en què l'havia enfonsat la mort del vell Arquimedes. L'amallada i la pèrdua del mineral se li va clavar a l'ànima malgrat la defensa de la

vídua "A l'infern, el carbó; el Nelson és el millor patró de l'Ebre" i d'ençà d'aleshores no pogué passar mai vora la mitjana de la Ferradura sense rememorar el fet i sentir de nou el cruixit del buc contra el fons(...)

(...)Entre els roquissars grocs i rojos dels vessants de la vall grallaven els corbs. El matxo sirgava lentament per la riba dreta remolcant el llaüt(...)

(...)El patró no tingué temps d'embrancar-se en especulacions sobre la causa de l'aïllament de l'Aleix, els suposats amors de l'artista-terribles, ignominiosos, diabòlics, segons la Feliça Rodenes, que hi al·ludia veladament manta vegada des del Balcó de l'Apocalipsi a més de denunciar-los confidencialment al bisbe de Lleida – perquè els crits del Joanet del Pla li esbandiren les cabòries.
-¿Què passa?
-Veig un cos a la mitjana, entre els gatells!
-La puta d'oros! -amollà l'Atanasi Resurrecció-. Deu ser un ofegat.
Al Nelson se li féu un nus a la gola(...)

(...)Sempre pensava en el pare, desaparegut a la Lliberola, que havia acabat, segurament, com aquells desgraciats, inflats com bots, bruts de fang, mossegats per les anguiles. Cada cop, fins que el temps no li esbandia les imatges obsessives, odiava el riu i el maleïa.
-¿On és?
-A punta de la mitjana.
Féu aturar el matxo, amollà sirga i va posar proa a l'illa.L'Ebre,mirall espurnejat, enlluernava; un baf blavenc i enganxós tremolava damunt la mitjana de la Ferradura(...)

(...)El Nelson no volia ni mirar. ¿Qui devia ser? ¿Algun vilatà? Si no, ¿d'on l'havien arrossegat les aigües, a quin lloc el buscaven amb angoixa?(...)

(...) El Nelson va preguntar-se si la troballa no acabava de trastornar el peó. Blasfemà.
-Nelson, vine! -cridava l'altre-. No has vist en ta vida una cosa pareguda!(...)

(...)Quant separà les branques dels gatells, aparegueren el cos cobert de crostes de fang, la cara amb una galta afonada a l'aigua i l'altra mig desfeta. El blanc d'un ull brillava entre dues clapes de llot negrós, la nineta immòbil fitava el cel sense núvols.
-Una estàtua!-exclamà l'Atanasi Resurrecció.
-Un sant!-afirmà el Joanet del Pla amb alleugeriment mentre ruixava la figura per netejar-la-. Un sant de missa!
El llot regalimava galtes avall de la imatge, en deixava veure la policromia: el rosat pàl·lid de les galtes donava pas a la foscor de la barba, llarga i arrissada, on esclatava el vermelló dels llavis.
-Pareix un bisbe-mormolà el tercer peó(...)

(...)El pit, on la fusta policromada figurava una dalmàtica, sembla un clivell: era ple de forats, com si se l'haguessin menjat els corcs.
-pareix una escopetada-va esclafir el joanet del pla.(...)

(...)Collons, un àngel!
Li falta l'ala esquerra , tenia solament una mà i el cos era ple de nafres.
-Pobre caloi!
El segon barbut, gairebé nu i amb una calavera a la mà dreta, va aparèixer prop de l'àngel i vora
també de la quarta imatge amb barbes blanques, abraçada a una creu en forma d'aspa. La santa, rossa i amb cara d'embadaliment, no havia arribat als gatells; es trobava encallada en aigua morta a mitja dotzena de passes de la riba, junt amb tres dimonis banyuts amb forques de ferro i un frontal d'altar ple de figures pintades. Més amunt, a l'entrada d'un dels canals de la mitjana, la imatge escapçada d'un sant jeia de sobines al costat d'una verge vestida amb túnica blava. Un reclinatori negre s'havia amallat a les arrels de l'àlber deixat a l'illa feia molts anys per una riada(...)
(...)Pareixen morts, ¿oi, Nelson?-remugar el Joanet, un pèl esbalaït davant l'estesa d'imatges.
-Si més no, diries que han volgut matar-los. Anem al llaüt, de pressa.
Una carpa tallà la pell de l'aigua: la lluentor platejada del peix voltat de gotes irisades semblà immobilitzar-se en el punt àlgid del salt(...)

(...)El fil dels records va tornar al dia de juliol del 1936, quan el vaixell passava enfront de la mina Amat. Mentre miraven amb inquietud les instal·lacions desertes, va ressonar un cop a la roda de proa.
Un altre!-va exclamar l'Atanasi Resurrecció-. Aquest semble sant Blai de l'església de la vila!
El Nelson va sentir la fregadissa a la banda d'estribord: desprès, el barbut de fusta es va perdre Ebre avall entre l'escuma del solc del Neptú.

TANKES

Apunta l'alba
mentre el Neptú servava
pel riu avall d'esma!
el Nelson, es tancava
amb pensaments ombrívols

Els corbs grallaven
pels roquissars grocs, rojos
el matxo sirga
lentament per la riba,
el llaüt remolcava

Un cop ressona,
a la roda de proa
mentre miraven...
és sant Blai ! exclamava!
l'Atanasi el vell Nelson

Els records tornen
amb mirades inquietes
davant la mina,
la fàbrica deserta...
quan el vaixell passava

Amb la mordassa
amollant l'agonia
L'agutzil mori
l'assassí, esmente
entre xiprers l'enterren