La Garbinada negra. Capítol VI, 3a i 4a part

Les despulles de L'Ildefons Albaida, l'infortunat soldat de la República, propietari en vida dels ossos de la capsa, aparegueren entre unes mates de de savina, l'any 1938, vora un bancal d'oliveres dels pares de la Susanna Castells.

Les despulles de l'Ildefons , van passar oblidades per
sempre. Primer el bancal d'oliveres , després a les golfes i per fi sota les runes d'un edifici abandonat.
Mai van tenir resposta les cartes enviades per la Susanna. També havia mort la seva família?
La solució, a on deixar les restes de l'Ildefons li va donar l'Honorat deixar-lo sota les runes. Així no va causar problemes a ningú.

Una multa imposada a l'Honorat i la Susanna Castells, pels fets, considerant que atenta-ven contra la salud pública, ni el ridícul del sergent, talòs,bigotut, espès i formalista, ni la història de la Susanna van tenir ressò,tampoc la presencia al jutjat de la Carmela reclamant l'ajut del farmacèutic, per uns medicaments urgents que necessitava el metge per la senyora Carlota de Torres, degut a un atac molt greu que a cavava de patir. Res de tot això va distreure els vilatans, molt instal·lats a la vila i avocats amb cos i ànima al futur. L'esquelet polsegós de l'Ildefons, el qual el seu crani no podia acabar d'esmorteir els clamors de la batalla, és quedarien a l'altra banda de la frontera, abandonant el passat entre les runes per ser barrejat amb la pols de la vila morta.

TANKAS

Jesús Moncada,

a la guerra ens situes

que, dessolades
les terres i aigües queden
esquelets, pols i penes...

L'apotecari,
quan el sergent pregunta,
I, sol anàveu?
dúieu alguna cosa?
Sí... l'escalet dins, capsa.

Entra, Susanna
esverada, el veure
la calavera,
que ella tant bé guardava,
a les mans del bigotis.

Castells recollia
els ossos dins la capsa,
els guardaria
amb cura a dalt les golfes
propietària, n'era.

d'aquella capsa
Susanna no volia
per res, desprendre's.
l'Honorat s'encarrega
d'enterrar les despulles.

Quan la Carmela
del atac anuncia,
molt greu estava,
l'Honorat necessita.
Ai, ai... pobra Carlota.

L'últim capítol
només queda l'epíleg
"Camí de sirga"
quant amb esforç jo llegia
gust i plaer sentia.

Els Mequinensans/es cumpleixen la promesa. Ens visiten a Barcelona !!!

Jesús Moncada ens porte a Mequinensa!!!

La Garbinada negra. Capítol V

La mirada infinita, perduda en el tems, evocant els temps gloriosos, en que la Sra Carlota feia i desfeia. Ara amb la mateixa intencionalitat, però amb diferent realitat. Com qui no vol acceptar el present que li toca viure, ella continua aferrada a un passat que ja no existeix...

Només els dits clavats en el domàs vermell dels braços del sillon manifestaven l'agitació interior que la trasbalsava. Ella sentada sota el retrat del seu pare (potser buscant protecció) i ordenant a les minyones que ho posessin tot al punt per la festa del natalici de la senyora, preparar la plata, la cristalleria fina, les millors estovalles ...tot plegat una bogeria un disbarat. El seu estat neguitós li feia dir ...No vénen...¿Quina hora és, Carmela?-Dos quarts de quatre, senyora.

RECULL DE TANKAS. Capítol V

La Garbinada negra. Capítol IV

El Nelson. Evocava el darrer viatge. N’havia tingut el pressentiment als molls de Faió – poble al qual esperava un final sobtat i tràgic sota les aigües, al contrari de la ruïna lenta de la vila --, on el Verge del Carme acabava d’atracar de pujada a Tortosa per donar un descans a la tripulació i on va assabentar-se de la mort de la vídua Salleres. Es tancà a la cambra de la nau. Cargolat sobre el marfegó, intentà pair el disgust. Els fantasmes poblaven l’estretor de la cambra reescalfada pel sol d’agost que cremava la nau. El xivarri del moll venia d’un món llunyà. El temps li ballava en el cervell com una baldufa, deixava anar visions fugisseres: la primera visita amb la vídua, els viatges del contraban, l’explosió del Polifem, la tornada desprès de la guerra...

TANKAS

Promeses fetes

que la vídua et feia,

que sense feina

mai no t’hi quedaries,

més, poc et duraria.

I, pressenties,

n'és, el darrer viatge,

quan a Faió amarres...

Final tràgic del poble,

sota les aigües queda.

Verge del Carme,

que pujant de Tortosa

descans els dones...

De la mort t’assabentes,

la vídua Salleres.

Quan, pair volies,

a la cambra et tanques

cargolat sobre

el marfegó estaves,

recordant la Malena.

Temps...que ballaven

pel cervell com baldufes,

que, fugisseres

visions i aviaven.

Pels records passejaven.

DESFULLANT LA MARGARITA DEL PASSAT






La passejada pel bosc que aquests dies he fet per les terres que vaig néixer i créixer, me'n fet desfullar el cervell com la margarita que desfullava en els meus temps.

Deixant anar els pètals dels records, asseguda en un pedruscall me conviden a reflexionar. Els records em fan retrocedir 50 anys:

Els temps de les feines dures del pagès, que anaven des de principis de maig fins a mitjans d'octubre

Érem canalla de 6 i 7 anys. Quant la mama ens esperava a la sortida de costura per que portéssim el dinar els treballadors del tros. Ens tenia preparada l'olleta d'alumini amb una nansa i tapada amb carmanyola, contenia 1r i 2n plat del dinar i ben calent. L'hora d'arribada el tros era a la campana de la una.

Però els colors i animalons de la natura ens convidaven a jugar, fins el punt de perdre la noció del tems. Quan sentíem tocar la campana ens posàvem a corre pensant que arribàvem tard, i .tant!!! que arribàvem tard... com que tocaven la campana de les tres, l'hora de tornar a treballar. el papa ben enfadat ens venia a rebre , i...la que ens esperava... a treballar el seu costat i sense respirar.

En aquells moments poc ens importava...però les dues hores que jugàvem gaudint de la mare naturalesa, no ens les treia ningú.

Ens encantava collir les flors d'espernallac fer-nos un anell de princesa, desfullar les margarites pensant amb un desig si...no...si...no... la flor del conillets amb aquells colors grocs i liles tant vius els fèiem parlar...quanta imaginació innocent...

Ah! i sense oblidar que en lloc veiem el perill; doncs també ens posàvem amb els animalons, que en aquells temps eren molts: els escorpits que aixecàvem les pedres i amb una sarment els fèiem enrabiar, ( la padrina sempre ens deia “a la picada de l'escorpit quant te n'adones no te'n pots sortir”) també l'escurçó “ A la picada de l'escurçó no hi es a temps ni el metge ni el rector”. Però nosaltres no escoltàvem dels perills.

Les orenetes que a punta de primavera omplien els seus nius, els plegamans que ens plantava cara , el llagost que ens botava pel damunt, les garses que ens creuaven pel restoll, els conills i les llebres que sortien del mig del sembrat, les perdius que aixecaven el vol, les papallones que ni havien de tots els color, els pardalets, la put put, el rossinyol que em els seus cants ens feien gaudir de la caminada i calorada del temps.

Amb el cervell envoltat pels records, reacciono i em dono compte que de tot això, al segle XXI, que en queda?

La malesa de la naturalesa ens mostra un paisatge amarronat, negrós sense color les poques coses que floreixen ho fan amb el color trits i la flor petita, papallones no se'n veuen i tantes coses de les que he esmentat no volten pel seu ambient.
Qui son els culpables d'aquesta malesa? Per què la natura no és revela i torna a ser com abans?