OPINIÓ PERSONAL DE CAMÍ DE SIRGA I DEL CURS DE CATALÀ BLOGS

He de confessar, que quan per Sant Jordi del 2007 em varen regalar el llibre, el vaig començar a llegir amb molt d'entusiasme, però el vaig haver de deixar... Ja que no entenia res de res i la lectura se'm feia molt dura.

Quan vaig fer la inscripció del curs a l'Escola de la Dona, em vaig inscriure a un nou curs “Català blocs” el curs pintava molt interessant. Professora de Català M. Dolors Vinyoles, professor d'informàtica Oriol Mascareñas.

Quan em vaig adonar d'on m'havia ficat ...ai...ai...déu meu! quin enrenou pel meu cervell, que m'anava dient...on t'has ficat xiqueta, si tu de català no en saps pas massa i d'informàtica menys!!

Arriba el primer dia de classe i els professors ens presenten el curs. Per cert molt interessant.

La Dolors ens presenta el llibre que treballarem, i... em trobo la gran sorpresa que és “Camí de sirga” Uf...i com me'n sortiré, m'anava repetint, estava ben espantada. M'ho vaig agafar amb molt d'interès i esforç de superació per entendre tot el que em venia a sobre.

He de dir, que amb més d'una ocasió, no m'han faltat ganes de tirar la tovallola. Però... què ha passat? Doncs, que m'he trobat amb uns professors excel·lents que saben entendre molt bé el dia que el teu estat d'ànim flaqueja.

Ha sigut una experiència fantàstica !

Això de llegir cada setmana un capítol, contestar les preguntes que la Dolors ens donava escrites i expressar-ho el bloc, que l'Oriol amb tanta cura i paciència ens ha ensenyat. He anat observant al llarg del curs la visió que cada alumna té, la manera amb què treballàvem el llibre, les classes i ho expressàvem en el bloc. Què curiós tants alumnes ... tantes maneres de treballar i expressar el llibre!

Gràcies a aquest seguiment, he anat entrant i estimant la lectura de Jesús Moncada.

No estic molt segura si he aconseguit captar tot el que Jesús Moncada ens vol transmetre amb tanta saviesa

Per donar les gràcies a tot el que aquest curs ha significat per a mi, la meva idea es fer-vos arribar un tast de tot el que hem anat fent durant el curs.
El bé que ens ho em passat, les companyes tant meravelloses que he conegut, sense oblidar-me del vell company Pere, gràcies Pere per ser com ets i no tenir mai un NO... sempre que es proposa algun extra, tu sempre disposat... Així que, sense presa he fet el que l'Oriol amb tanta paciència ens ha ensenyat
També, valorant...i molt, el treball de la professora M. Dolors, que amb tanta cura i carinyo ha aconseguit que el "Camí de sirga" fos de més bon caminar.

Així que com no podia ser d'altra manera, he fet la meva última tasca d'aquest curs.

Fins aviat!

Maria Castro Castro

Les Verges Màrtirs

Epíleg. EXILI SENSE RETORN

Una vegada més, Jesús Moncada, amb la seva excel·lent saviesa, em torna a fer gaudir dels recursos literaris. De fet m'han deixat bocabadada durant tota la lectura de “Camí de sirga”.
A l'epíleg ens confirma allò que és més important per a l’autor i que durant tota la lectura ha anat reflectint:
1. El patiment del poble, dels rius, amb els diferents esdeveniments que al llarg dels anys van succeint.
2. La destrucció i mort del poble i, paral·lelament, l'agonia i l'orgull de la Carlota de Torres.
3. El trasllat del vell Nelson el nou poble i, a la vegada, la mort del vell Neptú.

La Carlota de Torres, amb les parpelles coentes, embotornades, s'entreobririen penosament com dues ferides a mig cicatritzar; les clarors vermelloses de la matinada que encenien l'atmosfera tèbia i estantissa de la cambra tintaren les parpelles.

La Carlota sentia la fiblada al cervell, començava el remolí espantós, l'agonia i la foscor de la mort
“La llavor horripilant era cada vegada una mica més grossa” li venien el pensament totes aquelles coses que no havia fet bé i tot el que ja era mort, ella es resistia a acceptar-ho. El seu orgull podia molt més que l'agonia. Aixecant-se del llit, aguantant-se per les parets, fa un recorregut per tot allò que ella havia prohibit. Preguntava... sense obtenir-ne resposta...¿qui ha ordenat tot aquest daltabaix? ¿què significa aquest desastre? ¿qui estava buidant el casal?.
Anava cridant a tothom sense obtenir-ne cap resposta. Una basca i la llavor a punt d'esclatar l’anava conduint a la foscor, començà a rodar-li el cap i la llavor esclatà, la foscor cobrí totes les visions, s’enfrontava a la mort. Provà de cridar de nou , ningú acudí, caient definitivament al pou tenebrós de la mort.
La Carlota Torres, mor enmig de la vila deserta, on sols els animalons resten a la vila vella presenciant el seu sepeli.

Pel damunt les tàpies del fossar, els xiprers començaven a despendre les primeres ombres de l'ocàs contra un cel moradenc. El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta la població nova a la qual havia de mudar-se l'endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s'adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn.

El vell Nelson s'adonà que navegava silenciosament cap a l'oblit. Una pluja violenta es despenjà damunt la vila demolida i deserta, destrossant tot allò que trobava pel camí, trencà les amarres podrides del cementiri dels llaüts. L'Ebre furiós va arrasar-ho tot. El Verge del Carme va quedar esclat davant de L'Illa dels Tretze Sants. Quan el riu es calmà i deixà veure les restes ningú el va reconèixer. La rabior de la riada havia esborrat per sempre més les lletres del seu tercer nom. EL VELL NEPTÚ.

TANKAS

Dues ferides
a parpelles tenies,
molt embotides,
coentes, que amb penes
mai cicatritzarien.

Les vermelloses
clarors de matinada
que ja encenien
d'atmosfera la cambra,
tintaren tes pupil·les.

Carlota Torres.
Vas veure la Carmela
ben reflectida,
tu del cervell la boira
intentes esbandir-la.

Amb l'agonia
damunt, encara penses
com dominar-ho,
l'orgull no t’ empassaves,
patrimoni salvaves.

Ben despullada,
en paret et recolzes
esgarrifança
per l'esquena et baixava
de la mort no et salvaves

L'Empremta trobes
a la flor d'un blau pàl·lid,
la gent remota,
que amb grans caixes guardaven
records, quadres, vaixelles...

I de les golfes
el quadre de les falses
màrtirs, el baixen
en el despatx del pare
queda, voluntat teva!

Tot, empaqueten!
na Bàrbara patrona
és dels minaires,
porcellanes de l'oncle,
de l'heroi les pistoles.

El cap et roda,
la llavor ja esclatava
i en la penombra
t'endinsaves, cridaves
ningú no acudiria.

Quan el vell Nelson
veu, les primeres ombres
de l'ocàs, contra
un cel morat, contempla,
la població nova!

Verge del Carme
quan el rabiós Ebre,
davant de l'Illa
dels Tretze Sants t'encalla.
El tercer nom t'esborra

I, doncs...què en queda
del vell Neptú, discursos,
música bella
dies esplendorosos.
...Gran carcassa de fusta!

La Garbinada negra. Capítol VI, 3a i 4a part

Les despulles de L'Ildefons Albaida, l'infortunat soldat de la República, propietari en vida dels ossos de la capsa, aparegueren entre unes mates de de savina, l'any 1938, vora un bancal d'oliveres dels pares de la Susanna Castells.

Les despulles de l'Ildefons , van passar oblidades per
sempre. Primer el bancal d'oliveres , després a les golfes i per fi sota les runes d'un edifici abandonat.
Mai van tenir resposta les cartes enviades per la Susanna. També havia mort la seva família?
La solució, a on deixar les restes de l'Ildefons li va donar l'Honorat deixar-lo sota les runes. Així no va causar problemes a ningú.

Una multa imposada a l'Honorat i la Susanna Castells, pels fets, considerant que atenta-ven contra la salud pública, ni el ridícul del sergent, talòs,bigotut, espès i formalista, ni la història de la Susanna van tenir ressò,tampoc la presencia al jutjat de la Carmela reclamant l'ajut del farmacèutic, per uns medicaments urgents que necessitava el metge per la senyora Carlota de Torres, degut a un atac molt greu que a cavava de patir. Res de tot això va distreure els vilatans, molt instal·lats a la vila i avocats amb cos i ànima al futur. L'esquelet polsegós de l'Ildefons, el qual el seu crani no podia acabar d'esmorteir els clamors de la batalla, és quedarien a l'altra banda de la frontera, abandonant el passat entre les runes per ser barrejat amb la pols de la vila morta.

TANKAS

Jesús Moncada,

a la guerra ens situes

que, dessolades
les terres i aigües queden
esquelets, pols i penes...

L'apotecari,
quan el sergent pregunta,
I, sol anàveu?
dúieu alguna cosa?
Sí... l'escalet dins, capsa.

Entra, Susanna
esverada, el veure
la calavera,
que ella tant bé guardava,
a les mans del bigotis.

Castells recollia
els ossos dins la capsa,
els guardaria
amb cura a dalt les golfes
propietària, n'era.

d'aquella capsa
Susanna no volia
per res, desprendre's.
l'Honorat s'encarrega
d'enterrar les despulles.

Quan la Carmela
del atac anuncia,
molt greu estava,
l'Honorat necessita.
Ai, ai... pobra Carlota.

L'últim capítol
només queda l'epíleg
"Camí de sirga"
quant amb esforç jo llegia
gust i plaer sentia.

Els Mequinensans/es cumpleixen la promesa. Ens visiten a Barcelona !!!

Jesús Moncada ens porte a Mequinensa!!!

La Garbinada negra. Capítol V

La mirada infinita, perduda en el tems, evocant els temps gloriosos, en que la Sra Carlota feia i desfeia. Ara amb la mateixa intencionalitat, però amb diferent realitat. Com qui no vol acceptar el present que li toca viure, ella continua aferrada a un passat que ja no existeix...

Només els dits clavats en el domàs vermell dels braços del sillon manifestaven l'agitació interior que la trasbalsava. Ella sentada sota el retrat del seu pare (potser buscant protecció) i ordenant a les minyones que ho posessin tot al punt per la festa del natalici de la senyora, preparar la plata, la cristalleria fina, les millors estovalles ...tot plegat una bogeria un disbarat. El seu estat neguitós li feia dir ...No vénen...¿Quina hora és, Carmela?-Dos quarts de quatre, senyora.

RECULL DE TANKAS. Capítol V