Epíleg. EXILI SENSE RETORN

Una vegada més, Jesús Moncada, amb la seva excel·lent saviesa, em torna a fer gaudir dels recursos literaris. De fet m'han deixat bocabadada durant tota la lectura de “Camí de sirga”.
A l'epíleg ens confirma allò que és més important per a l’autor i que durant tota la lectura ha anat reflectint:
1. El patiment del poble, dels rius, amb els diferents esdeveniments que al llarg dels anys van succeint.
2. La destrucció i mort del poble i, paral·lelament, l'agonia i l'orgull de la Carlota de Torres.
3. El trasllat del vell Nelson el nou poble i, a la vegada, la mort del vell Neptú.

La Carlota de Torres, amb les parpelles coentes, embotornades, s'entreobririen penosament com dues ferides a mig cicatritzar; les clarors vermelloses de la matinada que encenien l'atmosfera tèbia i estantissa de la cambra tintaren les parpelles.

La Carlota sentia la fiblada al cervell, començava el remolí espantós, l'agonia i la foscor de la mort
“La llavor horripilant era cada vegada una mica més grossa” li venien el pensament totes aquelles coses que no havia fet bé i tot el que ja era mort, ella es resistia a acceptar-ho. El seu orgull podia molt més que l'agonia. Aixecant-se del llit, aguantant-se per les parets, fa un recorregut per tot allò que ella havia prohibit. Preguntava... sense obtenir-ne resposta...¿qui ha ordenat tot aquest daltabaix? ¿què significa aquest desastre? ¿qui estava buidant el casal?.
Anava cridant a tothom sense obtenir-ne cap resposta. Una basca i la llavor a punt d'esclatar l’anava conduint a la foscor, començà a rodar-li el cap i la llavor esclatà, la foscor cobrí totes les visions, s’enfrontava a la mort. Provà de cridar de nou , ningú acudí, caient definitivament al pou tenebrós de la mort.
La Carlota Torres, mor enmig de la vila deserta, on sols els animalons resten a la vila vella presenciant el seu sepeli.

Pel damunt les tàpies del fossar, els xiprers començaven a despendre les primeres ombres de l'ocàs contra un cel moradenc. El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta la població nova a la qual havia de mudar-se l'endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s'adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn.

El vell Nelson s'adonà que navegava silenciosament cap a l'oblit. Una pluja violenta es despenjà damunt la vila demolida i deserta, destrossant tot allò que trobava pel camí, trencà les amarres podrides del cementiri dels llaüts. L'Ebre furiós va arrasar-ho tot. El Verge del Carme va quedar esclat davant de L'Illa dels Tretze Sants. Quan el riu es calmà i deixà veure les restes ningú el va reconèixer. La rabior de la riada havia esborrat per sempre més les lletres del seu tercer nom. EL VELL NEPTÚ.

TANKAS

Dues ferides
a parpelles tenies,
molt embotides,
coentes, que amb penes
mai cicatritzarien.

Les vermelloses
clarors de matinada
que ja encenien
d'atmosfera la cambra,
tintaren tes pupil·les.

Carlota Torres.
Vas veure la Carmela
ben reflectida,
tu del cervell la boira
intentes esbandir-la.

Amb l'agonia
damunt, encara penses
com dominar-ho,
l'orgull no t’ empassaves,
patrimoni salvaves.

Ben despullada,
en paret et recolzes
esgarrifança
per l'esquena et baixava
de la mort no et salvaves

L'Empremta trobes
a la flor d'un blau pàl·lid,
la gent remota,
que amb grans caixes guardaven
records, quadres, vaixelles...

I de les golfes
el quadre de les falses
màrtirs, el baixen
en el despatx del pare
queda, voluntat teva!

Tot, empaqueten!
na Bàrbara patrona
és dels minaires,
porcellanes de l'oncle,
de l'heroi les pistoles.

El cap et roda,
la llavor ja esclatava
i en la penombra
t'endinsaves, cridaves
ningú no acudiria.

Quan el vell Nelson
veu, les primeres ombres
de l'ocàs, contra
un cel morat, contempla,
la població nova!

Verge del Carme
quan el rabiós Ebre,
davant de l'Illa
dels Tretze Sants t'encalla.
El tercer nom t'esborra

I, doncs...què en queda
del vell Neptú, discursos,
música bella
dies esplendorosos.
...Gran carcassa de fusta!