TANKAS
Promeses fetes
que la vídua et feia,
que sense feina
mai no t’hi quedaries,
més, poc et duraria.
I, pressenties,
n'és, el darrer viatge,
quan a Faió amarres...
Final tràgic del poble,
sota les aigües queda.
Verge del Carme,
que pujant de Tortosa
descans els dones...
De la mort t’assabentes,
la vídua Salleres.
Quan, pair volies,
a la cambra et tanques
cargolat sobre
el marfegó estaves,
recordant la Malena.
Temps...que ballaven
pel cervell com baldufes,
que, fugisseres
visions i aviaven.
Pels records passejaven.
DESFULLANT LA MARGARITA DEL PASSAT
La passejada pel bosc que aquests dies he fet per les terres que vaig néixer i créixer, me'n fet desfullar el cervell com la margarita que desfullava en els meus temps.
Deixant anar els pètals dels records, asseguda en un pedruscall me conviden a reflexionar. Els records em fan retrocedir 50 anys:
Els temps de les feines dures del pagès, que anaven des de principis de maig fins a mitjans d'octubre
Érem canalla de 6 i 7 anys. Quant la mama ens esperava a la sortida de costura per que portéssim el dinar els treballadors del tros. Ens tenia preparada l'olleta d'alumini amb una nansa i tapada amb carmanyola, contenia 1r i 2n plat del dinar i ben calent. L'hora d'arribada el tros era a la campana de la una.
Però els colors i animalons de la natura ens convidaven a jugar, fins el punt de perdre la noció del tems. Quan sentíem tocar la campana ens posàvem a corre pensant que arribàvem tard, i .tant!!! que arribàvem tard... com que tocaven la campana de les tres, l'hora de tornar a treballar. el papa ben enfadat ens venia a rebre , i...la que ens esperava... a treballar el seu costat i sense respirar.
En aquells moments poc ens importava...però les dues hores que jugàvem gaudint de la mare naturalesa, no ens les treia ningú.
Ens encantava collir les flors d'espernallac fer-nos un anell de princesa, desfullar les margarites pensant amb un desig si...no...si...no... la flor del conillets amb aquells colors grocs i liles tant vius els fèiem parlar...quanta imaginació innocent...
Ah! i sense oblidar que en lloc veiem el perill; doncs també ens posàvem amb els animalons, que en aquells temps eren molts: els escorpits que aixecàvem les pedres i amb una sarment els fèiem enrabiar, ( la padrina sempre ens deia “a la picada de l'escorpit quant te n'adones no te'n pots sortir”) també l'escurçó “ A la picada de l'escurçó no hi es a temps ni el metge ni el rector”. Però nosaltres no escoltàvem dels perills.
Les orenetes que a punta de primavera omplien els seus nius, els plegamans que ens plantava cara , el llagost que ens botava pel damunt, les garses que ens creuaven pel restoll, els conills i les llebres que sortien del mig del sembrat, les perdius que aixecaven el vol, les papallones que ni havien de tots els color, els pardalets, la put put, el rossinyol que em els seus cants ens feien gaudir de la caminada i calorada del temps.
Amb el cervell envoltat pels records, reacciono i em dono compte que de tot això, al segle XXI, que en queda?
La malesa de la naturalesa ens mostra un paisatge amarronat, negrós sense color les poques coses que floreixen ho fan amb el color trits i la flor petita, papallones no se'n veuen i tantes coses de les que he esmentat no volten pel seu ambient.
Qui son els culpables d'aquesta malesa? Per què la natura no és revela i torna a ser com abans?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada