La Garbinada negra. Capítol IV

El Nelson. Evocava el darrer viatge. N’havia tingut el pressentiment als molls de Faió – poble al qual esperava un final sobtat i tràgic sota les aigües, al contrari de la ruïna lenta de la vila --, on el Verge del Carme acabava d’atracar de pujada a Tortosa per donar un descans a la tripulació i on va assabentar-se de la mort de la vídua Salleres. Es tancà a la cambra de la nau. Cargolat sobre el marfegó, intentà pair el disgust. Els fantasmes poblaven l’estretor de la cambra reescalfada pel sol d’agost que cremava la nau. El xivarri del moll venia d’un món llunyà. El temps li ballava en el cervell com una baldufa, deixava anar visions fugisseres: la primera visita amb la vídua, els viatges del contraban, l’explosió del Polifem, la tornada desprès de la guerra...

TANKAS

Promeses fetes

que la vídua et feia,

que sense feina

mai no t’hi quedaries,

més, poc et duraria.

I, pressenties,

n'és, el darrer viatge,

quan a Faió amarres...

Final tràgic del poble,

sota les aigües queda.

Verge del Carme,

que pujant de Tortosa

descans els dones...

De la mort t’assabentes,

la vídua Salleres.

Quan, pair volies,

a la cambra et tanques

cargolat sobre

el marfegó estaves,

recordant la Malena.

Temps...que ballaven

pel cervell com baldufes,

que, fugisseres

visions i aviaven.

Pels records passejaven.

DESFULLANT LA MARGARITA DEL PASSAT






La passejada pel bosc que aquests dies he fet per les terres que vaig néixer i créixer, me'n fet desfullar el cervell com la margarita que desfullava en els meus temps.

Deixant anar els pètals dels records, asseguda en un pedruscall me conviden a reflexionar. Els records em fan retrocedir 50 anys:

Els temps de les feines dures del pagès, que anaven des de principis de maig fins a mitjans d'octubre

Érem canalla de 6 i 7 anys. Quant la mama ens esperava a la sortida de costura per que portéssim el dinar els treballadors del tros. Ens tenia preparada l'olleta d'alumini amb una nansa i tapada amb carmanyola, contenia 1r i 2n plat del dinar i ben calent. L'hora d'arribada el tros era a la campana de la una.

Però els colors i animalons de la natura ens convidaven a jugar, fins el punt de perdre la noció del tems. Quan sentíem tocar la campana ens posàvem a corre pensant que arribàvem tard, i .tant!!! que arribàvem tard... com que tocaven la campana de les tres, l'hora de tornar a treballar. el papa ben enfadat ens venia a rebre , i...la que ens esperava... a treballar el seu costat i sense respirar.

En aquells moments poc ens importava...però les dues hores que jugàvem gaudint de la mare naturalesa, no ens les treia ningú.

Ens encantava collir les flors d'espernallac fer-nos un anell de princesa, desfullar les margarites pensant amb un desig si...no...si...no... la flor del conillets amb aquells colors grocs i liles tant vius els fèiem parlar...quanta imaginació innocent...

Ah! i sense oblidar que en lloc veiem el perill; doncs també ens posàvem amb els animalons, que en aquells temps eren molts: els escorpits que aixecàvem les pedres i amb una sarment els fèiem enrabiar, ( la padrina sempre ens deia “a la picada de l'escorpit quant te n'adones no te'n pots sortir”) també l'escurçó “ A la picada de l'escurçó no hi es a temps ni el metge ni el rector”. Però nosaltres no escoltàvem dels perills.

Les orenetes que a punta de primavera omplien els seus nius, els plegamans que ens plantava cara , el llagost que ens botava pel damunt, les garses que ens creuaven pel restoll, els conills i les llebres que sortien del mig del sembrat, les perdius que aixecaven el vol, les papallones que ni havien de tots els color, els pardalets, la put put, el rossinyol que em els seus cants ens feien gaudir de la caminada i calorada del temps.

Amb el cervell envoltat pels records, reacciono i em dono compte que de tot això, al segle XXI, que en queda?

La malesa de la naturalesa ens mostra un paisatge amarronat, negrós sense color les poques coses que floreixen ho fan amb el color trits i la flor petita, papallones no se'n veuen i tantes coses de les que he esmentat no volten pel seu ambient.
Qui son els culpables d'aquesta malesa? Per què la natura no és revela i torna a ser com abans?

La Garbinada negra. Capítol III

Les xerrameques del Saló (2a part pregunta 5)


La Teresa Solanes va dir que haurien de anar a parlar amb el Sr Cardenal, a veure si hi podia fer alguna cossa.

La Nàsia Palau contestà que sí ja que ella havia donat molts duros per la teulada de l'Església.

La Cinta Ribera, parenta d'un capità de la guàrdia civil deia que hi estava d'acord, movent el cap de dalt a baix.

La Pepita Nicolau, cunyada del Sr Alcalde deia que l'hi explicaria tot a la trobada familiar del diumenge

La Feliça D'albera, germana de l'Estafania, sempre deia que el millor que podien fer era no deixar-los participar de les festes del poble.

( 2a part pregunta 8)
Les cotorres deien:

- l'Estefania d'Albera deia "era un cavaller de cap a peus"
- La Teresa Solanes comentava "era un mascle encisador"
- La Nàcia Palau puntualitzava "un general d'intendència"
- La Isodora Rubió sospirava en un "Rodolfo Valentino"

TANKAS

La pols negrosa
del saló de les Verges.
Que la terrada,
de la destrucció primera,
la Teresa neteja

L'Apotecari
que detingut el porten,
per la cinquena...
cap a la Plaça d'Armes
exclamà la Teresa

Vella serventa
amb agrors evocava,
maleït dia
que els camions arriben,
els carnavals s'aturen

Aigües de l'Ebre
tèrboles, enrogides
de la crescuda.
Carlota II et lliguen
i, que la mort, t'hi espera

Sr Jaume Torres
eximit de defectes
per la Carlota.
No salva ni la crisi
del lignit que perilla

És un Adonis,
diu la filla Carlota.
Un joiós mascle,
murmura la Teresa.
Valentino !...diu, l'altra!

DIADA DE SANT JORDI

La nostra versió de la llegenda diu que Sant Jordi va
defensar la donzella, filla del rei de Montblanc, de morir a mans del drac, matant aquest a una de les portes d’entrada de la ciutat, en escoltar l’historia l’Emperador romà feu cridar el seu soldat, i aquest en explicar-li que va acudir per una revelació de Déu, aquest el feu matar.
D’històries de cavallers que salven a donzelles de morir a les mans de dracs n’hi ha des de 3.000 anys abans de Crist, però la iconografia actual prové de l’antic Egipte, una prova son la multitud d’imatges del Déu Horus matant amb una llança un cocodril que simbolitza el Déu de les tenebres a semblança de la imatge que ara coneixem de Sant Jordi.

L’historia sestén per tot Europa, fins al punt de convertir-se amb patró de multitud de països, com Anglaterra, Portugal, Rússia, Suècia, Grècia, Bulgària…, i per descomptat Catalunya, les caravel·les que van descobrir Amèrica portaven la bandera de Sant Jordi com a estàndard, una de les claus de l’arrelament català, és l’adopció com a patro per part de la companyia dels Almogàvers, l’exercit comandat per l’ex-templer Roger de Flor, i que va ser el millor exercit de l’època.

I llavors d’on ve la tradició del llibre i la rosa? Dons, almenys des del segle XV és celebrava el dia de Sant Jordi una fira de roses, anomenada la fira dels enamorats, i les dones que assistien a actes a la generalitat se’ls en regala una, i el regalar un llibre es una iniciativa del 1926 de l’escriptor Vic
ent Clavel a nivell estatal, però que només va arrelar a Catalunya

Dites de Sant Jordi

• Si plou per Sant jordi, ni prunes ni ordi.

• Si plou per Sant Jordi les cireres en orris.

• Pluja per Sant Jordi i per Sant Marc, porrons i barrals trencats.

• Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres.

• Per Sant Jordi l'espiga a l'ordi.

• No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi estat.

• Sant Jordi arribat surt la cuca del forat.

UNA ROSA

Sant Jordi, santa diada
del passat i l’avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreeixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!

Maria Antònia Salvà

........................

PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent,
així l’espurna de mimosa al vent
la teva vida, sota el firmament.

Joan Salvat-Papasseit
……………………………

LA PREGARIA

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.

Salvador Espriu

.............................

LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)

A la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n’he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d’esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.

Jacint Verdaguer
……………………………….

Pantans de Mequinensa i Riba-roja

Vista general dels pentans.

Pantà de Riba-roja.

Pantà de Mequinensa.

REVOLTA DE L'ASPIRINA; capítol I

L'Honorat atiburrat de Rom fa un discurs sobre les virtuts de l'aspirina en el tractament contra el reuma.
El confident de la guàrdia civil es pense que son consignes contra el regim de franquista i el detenen per fer un discurs sense permís del governador civil.

L’àcid acetilsalicílic de Felix Hoffmann es va patentar el 23 de gener de 1899 amb el nom comercial d’Aspirina®. La "A" del procés d’acetilació de l’àcid salicílic; "spir" d’un dels seus orígens vegetals, la Spirea Ulmaria, i "ina" com a sufix de moda entre els productes químics de l’època. Les primeres indicacions de l’Aspirina® són les d’un medicament contra la febre, el dolor i les afeccions reumàtiques. En els seus inicis, es va comercialitzar en forma de pols per a disoldre en aigua, però ben aviat, el 1901, es comprimí l’àcid acetilsalicílic en midó, i l’Aspirina® es venia a les farmàcies en forma de comprimits de 5 g. En poc temps, l’Aspirina® va obtenir un reconeixement mundial, i es va comercialitzar en molts països, entre aquests Espanya. En el nostre país, es va fer enormement coneguda coincidint amb la pandèmia de grip de l’any 1918-1919, que va produir unes 40.000 morts, i davant la qual es va utilitzar l’aspirina per a millorar la sintomatologia d’aquesta infecció vírica.

El 21 de juliol de 1969, a les 03:56 hores, l’astronauta nord-americà Neil Armstrong va ser el primer home an posar un peu sobre la Lluna i va afirmar que "és un petit pas per a l’home, però un gran salt per a la humanitat". La petita farmaciola de l’Apollo XI només contenia cinc elements i un d’aquests era l’Aspirina®, per tal d’alleugerir els dolors musculars i el mal de cap que patien els astronautes com a conseqüència de la fatiga, manca de son i immovilitat, i per l’absència de gravetat durant els vols espacials en un habitacle tan estret. El Dr. Charles Berry, director mèdic dels vols tripulats de la NASA, va afirmar que "l’Aspirina® és un medicament model per a l’eternitat".

Bayer i Aspirina a Catalunya

Veient la gran
importància
que havia adquirit
Catalunya com a centre industrial, i molt especialment dins del món tèxtil, Bayer va decidir crear el 1884 a Barcelona la primera representació comercial de colorants, Matthis y Cía., per a la distribució i venda a través de les farmàcies dels productes fabricats a Alemanya.
Durant la dècada dels anys vint van començar a fabricar-se a Catalunya les populars pastilles d’Aspirina®. El Director-Garant d’aquells moments, el farmacèutic D. Cristóbal Sarrias Cano, tenia una farmàcia a la Plaça Regomir de Barcelona, que encara existeix actualment, i a la qual subministrava la matèria primera procedent d’Alemanya, en barrils de fusta amb l’interior metàl·lic, tancats hermèticament. Els barrils contenien pastilles de 3 cm de diàmetre que després de ser triturades al soterranide la farmàcia i barrejades amb l’excipient
permetien obtenir les tauletes d’Aspirina® i es procedia a envasar-les en sobres d’un i dos comprimits, a la rebotiga de la farmàcia.

ÉS MIRACULOSA L'AIGUA DEL CARME ?

l'Estefania Albera bevia aigua del Carme . Era una manera dissimulada de veure alcohol. En aquells tems s'utilitzava com a remei pel mareig, pel mal de panxa...Per moltes dones era el seu matapenes i passaven de l'ampolla de l'aigua a la bota de vi del celler. Iniciant-se així al alcohol.

Quarta part : LA GARBINADA NEGRA- Capítol I

JESÚS MONCADA I ELS CAFÈS DE LA VILA

Ell agafava el solatge de la història rondant pels cafès. l'importava ben poc el joc de cartes ; però s'interessava molt per les converses dels vell jugadors, que es reunien allí per passar la tarda i fer la partideta. El Jesús no veia les cartes, però si parava l'orella, que anava enfilant capa la seva memòria, el vell solatge de la història.
Gràcies el mal de queixal de l'Eduard Forques, company de joc del Nelson que el va convidar a que fos la seva parella de joc. Ell accepta . Això vol dir que sabia perfectament com s'hi jugava.

Segons mossèn Tronxo, gran botifarrer, el joc va així:

S'hi juga per parelles (2 x 2).
Es reparteixen 12 cartes per jugador. el qui les dóna fa trufo del pal que te més cartes, orus, copes, espases i bastos.
Tira la carta el primer jugador de la dreta del que fa trunfo, és obligat pujar la carta tirada i si no se'n té es falla ( voldir que ha de tirar trunfo). El trunfo guanya sempre... així fins acabar la partida.

Punts de valor de les cartes:
9 (la manilla) 5 punts
1 (l'as) 4 punts
12 (rei) 3 punts
11 (cavall) 2 punts
10 (sota) 1 punt... Sort ! i que guanyi el millor

Aquest vídeo està dedicat a Jesús Moncada, mentre tefenejave pels cafès, parant l'orella dels vells vilatans per anar-la cortín d'Història, d'el poble que va néixer, el va estimar i el va veure creixi, no tant sols com a persona sinó també, com un gran escriptor de la literatura. Gràcies Jesús pels regals literàris que ens és deixat. Una gran riquesa.

LA MÚSICA LA FET EL FILL D'UNA ALUMNA DE L'ESCOLA: PRECIOSA, GRÀCIES TAMBÉ A TU MARTÍ MARIMON AGUADÉ!!!