dilluns, 4 de febrer de 2008

Capitol V L'illa dels Tretze Sants

Fragments de l'últim capítol de L'illa dels tretze Sants: m'hi he quedat ben atrapada

(...)No participava de l'entusiasme que la nova situació política encenia entre els presents amb la música de fons de la cercavila. El rei, la república...¿Què era , alló? ¿Què volia dir? les paraules de l'home de la Júlia, un dels més il·lusionats amb els canvis que comportaria la instauració del nou règim, no li passaven de la pell.
El dolor va colpir-lo de sobte al cementiri, mentre l'enterramorts Jeremies, caliquenya negra a la comissura del llavis, nas de pebrot i mirada tèrbola d'anar sempre a vela-tapava desmanyotadament la boca del nínxol sota el blau lluminós del dia d'abril; va sentir que s'afonava, es trobà sol en una buidor fosca, inabastable, gèlida(...)
(...)L'agutzil, empassant-se la ranera de l'agonia que no podia amollar a través de la mordassa, morí al cap de dos dies , el pes d'una matinada estremida pel cerç. Colgat el difunt-capvespre vinós entre els xiprers del fossar, embolcallats els quatre gats aterrits del seguici -, semblà que les revelacions de l'agutzil s'esvanirien juntament amb la imatge de l'assassí (...)

(...)Aquell matí, al Nelson, allò no li feia ni fred ni calor . A penes salparen, es tancà en la closca de l'abaltiment mentre servava d'esma el Neptú riu avall. El sol aclaria de pressa els blaus foscos
de l'aigua(...)

(...)La decadència de la vogada ensopia el patró. Dins el seu cervell s'ataconaven pensaments ombrívols(...)

(...)La sotragada de vergonya el féu eixir del marasme en què l'havia enfonsat la mort del vell Arquimedes. L'amallada i la pèrdua del mineral se li va clavar a l'ànima malgrat la defensa de la

(...)Entre els roquissars grocs i rojos dels vessants de la vall grallaven els corbs. El matxo sirgava lentament per la riba dreta remolcant el llaüt(...)

(...)El patró no tingué temps d'embrancar-se en especulacions sobre la causa de l'aïllament de l'Aleix, els suposats amors de l'artista-terribles, ignominiosos, diabòlics, segons la Feliça Rodenes, que hi al·ludia veladament manta vegada des del Balcó de l'Apocalipsi a més de denunciar-los confidencialment al bisbe de Lleida – perquè els crits del Joanet del Pla li esbandiren les cabòries.
-¿Què passa?
-Veig un cos a la mitjana, entre els gatells!
-La puta d'oros! -amollà l'Atanasi Resurrecció-. Deu ser un ofegat.
Al Nelson se li féu un nus a la gola(...)

(...)Sempre pensava en el pare, desaparegut a la Lliberola, que havia acabat, segurament, com aquells desgraciats, inflats com bots, bruts de fang, mossegats per les anguiles. Cada cop, fins que el temps no li esbandia les imatges obsessives, odiava el riu i el maleïa.
-¿On és?
-A punta de la mitjana.
Féu aturar el matxo, amollà sirga i va posar proa a l'illa.L'Ebre,mirall espurnejat, enlluernava; un baf blavenc i enganxós tremolava damunt la mitjana de la Ferradura(...)

(...)El Nelson no volia ni mirar. ¿Qui devia ser? ¿Algun vilatà? Si no, ¿d'on l'havien arrossegat les aigües, a quin lloc el buscaven amb angoixa?(...)

(...) El Nelson va preguntar-se si la troballa no acabava de trastornar el peó. Blasfemà.
-Nelson, vine! -cridava l'altre-. No has vist en ta vida una cosa pareguda!(...)

(...)Quant separà les branques dels gatells, aparegueren el cos cobert de crostes de fang, la cara amb una galta afonada a l'aigua i l'altra mig desfeta. El blanc d'un ull brillava entre dues clapes de llot negrós, la nineta immòbil fitava el cel sense núvols.
-Una estàtua!-exclamà l'Atanasi Resurrecció.
-Un sant!-afirmà el Joanet del Pla amb alleugeriment mentre ruixava la figura per netejar-la-. Un sant de missa!
El llot regalimava galtes avall de la imatge, en deixava veure la policromia: el rosat pàl·lid de les galtes donava pas a la foscor de la barba, llarga i arrissada, on esclatava el vermelló dels llavis.
-Pareix un bisbe-mormolà el tercer peó(...)

(...)El pit, on la fusta policromada figurava una dalmàtica, sembla un clivell: era ple de forats, com si se l'haguessin menjat els corcs.
-pareix una escopetada-va esclafir el joanet del pla.(...)

(...)Collons, un àngel!
Li falta l'ala esquerra , tenia solament una mà i el cos era ple de nafres.
-Pobre caloi!
El segon barbut, gairebé nu i amb una calavera a la mà dreta, va aparèixer prop de l'àngel i vora
també de la quarta imatge amb barbes blanques, abraçada a una creu en forma d'aspa. La santa, rossa i amb cara d'embadaliment, no havia arribat als gatells; es trobava encallada en aigua morta a mitja dotzena de passes de la riba, junt amb tres dimonis banyuts amb forques de ferro i un frontal d'altar ple de figures pintades. Més amunt, a l'entrada d'un dels canals de la mitjana, la imatge escapçada d'un sant jeia de sobines al costat d'una verge vestida amb túnica blava. Un reclinatori negre s'havia amallat a les arrels de l'àlber deixat a l'illa feia molts anys per una riada(...)
(...)Pareixen morts, ¿oi, Nelson?-remugar el Joanet, un pèl esbalaït davant l'estesa d'imatges.
-Si més no, diries que han volgut matar-los. Anem al llaüt, de pressa.
Una carpa tallà la pell de l'aigua: la lluentor platejada del peix voltat de gotes irisades semblà immobilitzar-se en el punt àlgid del salt(...)

(...)El fil dels records va tornar al dia de juliol del 1936, quan el vaixell passava enfront de la mina Amat. Mentre miraven amb inquietud les instal·lacions desertes, va ressonar un cop a la roda de proa.
Un altre!-va exclamar l'Atanasi Resurrecció-. Aquest semble sant Blai de l'església de la vila!
El Nelson va sentir la fregadissa a la banda d'estribord: desprès, el barbut de fusta es va perdre Ebre avall entre l'escuma del solc del Neptú.


TANKES


Apunta l'alba
mentre el Neptú servava
pel riu avall d'esma!
el Nelson, es tancava
amb pensaments ombrívols



Els corbs grallaven
pels roquissars grocs, rojos
el matxo sirga
lentament per la riba,
el llaüt remolcava



Un cop ressona,
a la roda de proa
mentre miraven...
és sant Blai ! exclamava!
l'Atanasi el vell Nelson



Els records tornen
amb mirades inquietes
davant la mina
,
la fàbrica deserta...

quan el vaixell passava


Amb la mordassa
amollant l'agonia
L'agutzil mori
l'assassí, esmente
entre xiprers l'enterren