La visió, des de la terrassa de l’apartament de Sant Pol, de sortides i postes de sol, la mar calmada i de vegades enfadada m'ha visualitzat temps passats; època en què la meva vida estava en un moment de molta foscor i on la visió del mar em causava por i angoixa, no podia mirar el mar. Ara passats uns anys, he pogut comprovar que, la mateixa visió i diria que molt més atrevida, em produeix plaer, benestar, ganes de xepullejar l'aigua i sobretot de respirar sense aquelles sensacions tan dures. Puc dir que començo a veure la llum, el mar i respiro l’aire tal i com la sàvia naturalesa me l’ofereix.
Voldria comentar la tristesa que em va causar el primer dia de la primavera. Com cada dia feia la caminada vora al mar, aquest dia vaig agafar la màquina de retratar i volia endinsar-me al bosc per veure i retratar els diferents colors que esclaten, i...quina decepció...! Amunt, amunt buscava arbres i pins, i no em topava més que amb xalets de luxe, amb el terreny privat i tancat,
apartaments típics de la costa, això sí, amb unes flors acolorides impressionants. Vaig preguntar a un senyor: “Hola bon dia! Em podria indicar què haig de fer per endinsar-me al bosc?” La resposta va ser molt seca: “No n’hi ha senyora! hauria de fer força quilòmetres per aconseguir-ho...” “Carai!!!” li contesto. “Quina pena...no?” I esfumant-se el senyor em diu: “ La
vida és així, adéu i que tingui bon dia!”
vida és així, adéu i que tingui bon dia!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada